Fer un recull dels esdeveniments destacats sobre jardineria que han succeït al llarg del temps o d’un període concret és una excusa tan bona com una altre per parlar de jardins i jardiners. Aquest mes de març és ric en fets jardiners, en destacarem un d’universal i dos molt relacionats amb la història de la jardineria barcelonina.
Comencem pel que és l’esdeveniment més transcendent i mes internacional, el naixement d’André Le Notre.
André Le Notre. Retrat de Carlo Maratta. 1687
Font: Thompson, I. Los jardines del Rey Sol. Barcelona: Belacqua, 2006
El 12 de març de 1613 va néixer a Paris André Le Notre, el personatge amb el caràcter i temperament suficient com per convertir-se en l’home de confiança i amic del rei mes poderós i autòcrata d’Europa, Luís XIV. Ambdós van construir a Versalles, a 18 km de Paris, el més esplèndid palau d’Europa i els jardins mes grans que occident havia vist mai. Els dominis de Versalles ocupen avui 776 hectàrees (mes o menys el doble que el Central Park de Nova York i unes 44 vegades el Parc de la Ciutadella), però en el passat, durant el regnat del Rei Sol va arribar a ser de 8.020 ha.
Le Notre és segurament el jardiner més important i conegut del món. A partir de seves idees i lleis de composició es va definir el que es coneix per jardí francès o jardí clàssic. Va realitzar nombrosos jardins amb un procediment que consistia en crear un marc lineal basat en un eix central i diversos eixos transversals. Un cop establerta aquesta composició general, dividia l’espai en seccions i dissenyava cada part per separat. Prop de la casa situava els parterres perquè cap alçada ni arbres limitessin les vistes de l’edifici. A partir d’aquí anava alternant i creant varietat d’elements, uns tancats amb bosquets, i altres oberts, com els canals o estanys, o planures de gespa tipus boulingrin. La vegetació estava tractada com si fossin parets d’obra tancant espais gairebé autònoms (salles) o dirigint grans perspectives que es perden en l’horitzó (allées). Un dels trets més característiques dels seus jardins és la manipulació de la línia de l’horitzó.
Le Notre no va buscar la seva idea de la naturalesa, va interpretar en els seus jardins l’entorn natural segons les demandes, el gust i la sensibilitat de la seva època i del seu patrocinador. El Rei Sol volia mostrar que era amo i senyor de la natura i Le Notre va convertir Versalles en l’espai que reflectia les seves ambicions.
El 30 de març de 1871 va ser anomenat Director -interí- de Jardins de Barcelona Ramón Oliva. Tot i desenvolupar aquest càrrec a Barcelona, va treballar a tot l’estat espanyol i va ser nomenat entre altres Director del Parque Genovés a Càdiz i Director de Jardines i Tierras de Cultivo de la Casa Real.
Retall del diari La Dinastia de març de 1871
Retrat de Ramón Oliva
Font: CLAPÉS I CORBERA, JOAN Prev. Fulles Històriques de Sant Andreu del Palomar. Vol III. 2a edició Barcelona: Grup d’andreuencs, 1984.
Ramón Oliva va ser el Director de Jardins Públics de Barcelona durant el darrer terç del segle XIX. Durant aquests anys participarà del moment més intens de la transformació de Barcelona en una ciutat moderna i en la imatge de la ciutat forjada al final del vuit-cents. Ell va realitzar les plantacions del Parc de la Ciutadella i les que amb motiu de la celebració de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 es van realitzar a tota la ciutat. També va treballar a molts dels jardins de les grans propietats de la ciutat, com el jardí del Palau Robert, o de Catalunya com el Parc Samà a Cambrils, o d’Espanya com els jardins Reals del Campo del Moro a Madrid. Algun diari durant el màxim entusiasme per l’èxit de les instal·lacions de l’Exposició Universal ja el va definir com “arquitecto de jardines”. Ramón Oliva conjuntament amb N.M. Rubió i Tudurí són segurament els jardiners/paisatgistes del país més influents en la història de la jardineria de la ciutat de Barcelona.
El 19 de març de 1872 l’Ajuntament, amb Rius i Taulet com alcalde, va atorgar el primer premi del concurs de projectes per a convertir els antics terrenys de la ciutadella militar en un parc a Josep Fontseré i Mestre, autor també de l’edifici del Born. El segon premi va ser per l’arquitecte milanès Carlo Macciachini. El lema del concurs guanyador va ser “Los jardines son a las ciudades lo que los pulmones son para el hombre”.
Diari La Convicción abril de 1872
El Parc de la Ciutadella es va gestar en un context de recuperació i defensa de llibertats, amb la voluntat de deixar enrere la Barcelona borbònica.
És el primer gran parc públic que va tenir la ciutat i un dels primers projectes sobre l’espai públic amb gestió íntegrament municipal, sense intervenció de l’estat. Va ser durant molts anys l’únic parc de la ciutat i va gaudir d’una gran popularitat fins ben entrat el segle XX.
Projecte del Parc de la Ciutadella realitzat per Josep Fontserè i Mestre. (Plànol del projecte “Proyecto de un parque y jardines en los terrenos de la ex-Ciudadela de Barcelona”. Fontserè i Mestre, Josep. Barcelona, 1872).
La història de la conversió del parc en el símbol de la ciutat moderna que creixia ràpidament a finals de segle XIX, o de la exaltació de la catalanitat que es reflecteix en les escultures del parc es llarga, apassionada, plena d’anècdotes i encara prou desconeguda. La realitat és que el Parc de la Ciutadella a més a més d’haver estat un referent per la jardineria a Catalunya és actualment un dels parcs mes antics i grans de la ciutat amb una càrrega simbòlica i política de primer ordre.
jardins i patrimoni 