El Parc de la Ciutadella, de la victòria política al menyspreu patrimonial. (1a part)

Després de l’11 de setembre de 1714, Felip V de Borbó, va voler deixar clar qui havia guanyat la guerra i qui l’havia perdut. Per simbolitzar-ho va fer construir la fortalesa al mig del centre neuràlgic de la que aleshores era la principal zona comercial de la ciutat de Barcelona: el barri de la Ribera.
Els barcelonins van ser obligats a desmuntar les seves pròpies cases pedra a pedra per cedir l’espai a la nova estructura militar.
Al llarg del segle XIX es van produir diversos períodes revolucionaris amb diversos assalts i intents de demolició d’aquest símbol opressor que representava la fortalesa: tots van ser infructuosos i generadors de posteriors períodes de fortes repressions amb nombroses execucions. La relació d’aquest rosari d’actuacions i represàlies va generar un profund sentiment d’odi dels barcelonins vers la Ciutadella, que va mantenir el seu caràcter repressor fins la revolució liberal de 1868, en què el govern va autoritzar la seva demolició i l’espai va ser cedit a la ciutat amb la condició que si construís un parc públic.

Imatge de l’entrada del Parc per l’Avinguda del marquès de l’Argentera. En la imatge es poden distingir tres edificis, encara avui existents, de l’antiga fortalesa militar: la Capella, el Palau del Governador i l’Arsenal. Imatge d’Angel Toldrà.

El primer parc públic de la ciutat
El Parc de la Ciutadella va néixer en aquest context de recuperació i defensa de llibertats, amb la voluntat de deixar enrere la Barcelona borbònica.
Es tractava del primer gran parc públic que va tenir la ciutat. Públic perquè tothom podia fer-ne ús i accedir-hi lliurement, públic perquè va ser un dels primers projectes sobre l’espai públic amb gestió integrament municipal, sense intervenció de l’estat i, públic també, perquè el parc es va concebre a partir de la convocatòria d’un concurs públic obert a tothom, sense distinció de títols ni nacionalitats.
El projecte guanyador va ser el de Josep Fontseré i Mestre, que va exercí posteriorment de director d’obres. Abans de finalitzar el Parc en la seva totalitat, l’obra va quedar subordinada a la idea de realitzar en el seu recinte una gran exposició, l’Exposició Universal de 1888. Malgrat tot, el 1885 es va prendre la decisió de conservar el que s’havia realitzat i emprendre les modificacions necessàries per adaptar la resta als nous objectius.En acabar la celebració, la idea original del projecte de Fontseré consistent en que el Parc es convertís en un equipament urbà per l’oci, centre de cultura i lloc de peregrinació política continuava vigent i així es va continuar transformant malgrat l’escassetat de recursos. Es van produir poques millores respecte la jardineria, però el desenvolupament d’un programa d’escultures i estàtues de figures històriques catalanes i la creació de diferents museus complementaris al Museu Martorell inaugurat el 1882 propicià la seva consolidació com espai públic de qualitat i d’atractiu ciutadà. Poc a poc es van anar alineant al lateral del parc que dona a l’actual Passeig de Picasso, tot una sèrie d’equipaments relacionats amb les ciències: el museu de Ciències Naturals (1882), l’Umbracle (1883), l’Hivernacle (1884), el Parc Zoològic amb l’adquisició de la col·lecció de Martí Codolar (1892), i més tard, encara que l’edifici formava part de les construccions de l’Exposició, el de Zoologia el 1917. També es preveia la creació d’un jardí botànic.
Així va quedar consolidada el que es coneix com l’ala científica del Parc de la Ciutadella. Poc després, el 1915, l’antic arsenal militar, actual seu del Parlament, es va convertir en el que era conegut popularment com el Palau dels Museus; tot un complex museístic que acollia els antics museus municipals en un sol edifici: Museu d’Arqueologia, Museu de la Història, Museu de Belles Arts Antigues i Modernes, Museu de les Reproduccions Artístiques i Museu de les Arts Decoratives. El Parc es va convertí en referent en quant a la divulgació de la ciència a la ciutat i un espai pioner en la gestió museística i de la cultura a Catalunya.
Tot i que inacabat, aquest espai verd públic, es va consolidar com el gran equipament municipal que suplia els dèficits que la ciutat no havia sabut distribuir en les noves àrees de creixement de l’Eixample respecte espais d’oci, jardins o museus. El Parc va gaudir d’una gran popularitat fins ven entrat el segle XX.
El Parc de la Ciutadella va ser l’element vertebrador més important de l’urbanisme del segle XIX a la ciutat, i juntament amb el Born, i la recent recuperació de les restes de la ciutat del segle XVIII, s’han convertit en un dels conjunts urbanístic amb jardins, equipaments i habitatges amb més riquesa històrica i simbòlica de Catalunya.
Cap els anys vint els nous corrents noucentistes van afavorir un seguit de reformes i millores en l’ordenació del parc dutes a terme per Nicolau Mª Rubió i Tudurí. Es va propiciar la demolició del Palau de la Indústria, la restauració general d’edificis i jardins, i la millora paisatgística amb noves creacions com la plaça d’Armes realitzada per J.C.N. Forestier.
Un cop finalitzada l’Exposició internacional de Barcelona de 1929 es va produir un trasllat dels museus al nou espai enjardinat de la ciutat en que es va convertir la muntanya de Montjuïc.
Amb l’adveniment de la II República, la recuperació de les institucions autonòmiques i la inauguració del Parlament de Catalunya el 6 de desembre de 1932 en l’edifici de l’antic Arsenal, el Parc va recuperar part de la seva significació política convertint-se en quelcom més que en un espai verd dedicat a l’oci ciutadà.

El Zoo pren el protagonisme
La guerra i les posteriors conseqüències van capgirar qualsevol intent de recuperació dels valors del parc, ni que fossin els paisatgístics. Es més, a partir de 1947 es promogué un projecte per construir-hi al seu interior una ampliació del mercat de fruites i verdures. El projecte es va aturar gràcies a l’opinió pública barcelonina, i com a conseqüència de la mobilització i dictàmens del món cultural i acadèmic el Parc fou declarat Jardin històrico-artístico el 1952.

Vista aèria del parc, 1961. Font: ICC-Fons SACE

A partir d’aquest moment el Parc recobra gran part de la popularitat i dinamisme perduts. Des de finals dels anys cinquanta i per la mateixa inèrcia fins ben bé els anys 80, el Parc de la Ciutadella passa a convertir-se en un espai d’inequívoc caràcter infantil amb la creació d’una Ciutat Infantil, amb petits habitatges, carrers i fins i tot un teatre. De la ma de l’alcalde Josep Maria de Porcioles es transforma en una mera antesala del zoològic. Tot i el reconeixement patrimonial, es converteix en un espai explícitament pels infants en els que els adults son mers acompanyants.
Es fa tot el possible per eliminar qualsevol referència al parc vuitcentista i als seus valors paisatgístics i per descomptat qualsevol al·lusió simbòlica.
Amb aquesta perspectiva el Zoo es va convertir en l’element més important del Parc i la resta d’instal·lacions van caure durant anys en el semi-abandó i el descuit. La vegetació s’apropiava dels elements constructius generant molts espais ocults i racons plens de vegetació i gats, i modelava un parc d’aspecte inculte i feréstec fora de les avingudes i entorns més transitats.
Amb motiu de la celebració del centenari de l’Exposició Universal del 1888, el mateix 1988 es va realitzar una important restauració que suposà la renovació i actualització de la xarxa de reg, afectà al mobiliari, – es van canviar els bancs de pedra pels de fusta-, l’enllumenat i es va procedir a l’etiquetatge de moltes espècies vegetals. També es va restaurar l’edifici de l’Umbracle i es va renovar la seva vegetació interior.

Una imatge del Jardí del Racó Científic amb l’Umbracle al fons.

A partir, però, d’aquesta “renovació” i de les successives polítiques de gestió, el Parc s’ha anat simplificant, empobrint i banalitzant a cada una de les seves postes a punt, reduint la riquesa de la seva vegetació i s’ha perdut el caràcter vuitcentista que el diferenciava dels altres parcs més moderns de la ciutat.
Per la seva fusió de natura, art i cultura, el Parc de la Ciutadella és una síntesi monumental dels valors del segle XIX, i així es va entendre quan es va declarar la seva protecció. No es podia construir en el seu interior, ni transformar, ni enderrocar. Darrerament sembla que no es fa mes que cedir terreny al Zoo i utilitzar-se per encabir usos i serveis aliens a l’esperit de la protecció.  (Continuació. 2a part)