Ramon Oliva i Bogunyá

Ramon Oliva, el jardiner de la metròpoli emergent. La  Barcelona de la modernitat.

 Ramon Oliva hauria de figurar entre els empresaris que van fer possible la transformació i el reconeixement de Barcelona i Catalunya en una de les zones d’Espanya més dinàmiques i riques del país a finals del segle XIX. La seva biografia i iniciativa és versemblant a la de qualsevol empresari industrial de la època.

Som a 30 d’abril de 1842 a Sant Andreu del Palomar, antic municipi independent de les rodalies de Barcelona que s’estén des del peu de la serra de Collserola fins prop de la riba dreta del riu Besòs.
Encara falten més de cinquanta anys perquè aquesta vila que basa la seva activitat econòmica en l’agricultura s’incorpori a la ciutat de Barcelona. Quan la revolució demogràfica i industrial de la ciutat sigui un fet, la seva proximitat i l’existència de sòl agrícola transformable en terrenys industrials afavoriran el seu desenvolupament i l’arribada d’una classe d’industrials burgesos que ajudaran a transformar ràpidament la població.
En aquest entorn de transformació i modernitat neix Ramon Oliva, una de les figures més importants i desconegudes de la jardineria del país. Fill d’una família de jornalers tindrà la sort de ser apadrinat per un empresari innovador que incentivarà les millores tècniques i socials en l’àmbit de la producció industrial i agrícola.  Ferran Puig és en aquests moments el propietari de la fàbrica Vapor del fil, antecedent de la Fabra i Coats, la primera fàbrica de troques i fils de cotó d’Espanya i la més important de tot el país. Ha estat un dels pioners en instal·lar màquines de vapor en la industria i el primer en introduir el vapor a Sant Andreu l’any 1839.
Gràcies a l’ajuda de Ferran Puig, Ramon Oliva es formarà com a tècnic en l’escola d’horticultura de Gant, a Bèlgica. Cal recordar que a inicis de la segona meitat del segle XIX, l’educació no afecta el conjunt de la població, no és habitual estudiar. El més normal en aquests moments de creixement industrial, és anar a treballar a les fàbriques des de ben petit, la demanda de ma d’obra és intensa, i cal incrementar els ingressos familiars.
Tampoc no és corrent que artesans i professionals es formin en escoles i molt menys a l’estranger. Aquesta tendència s’estendrà uns anys després durant les èpoques modernista i noucentista, en que importants artesans ebenistes, vidriers, ceramistes, i d’altres oficis juntament amb altres artistes milloraran la seva formació amb viatges d’aprenentatge a l’estranger. De moment, els oficis s’aprenen en els mateixos tallers artesans.
Resulta així sorprenent que un jove jornaler tot i comptar amb l’apadrinatge d’un acabalat industrial, ho abandoni tot per formar-se a l’estranger, en un idioma que desconeix. També resulta sorprenent que el seu protector no l’adreci cap a una especialitat relacionada amb el tèxtil per després incorporar-lo al seu negoci. Tot un repte per dos personatges, que només és possible entendre si es disposa d’un esperit inquiet, altruista, amb ganes d’aprendre i caràcter innovador.

A la tornada de Bèlgica Ramon Oliva ocuparà el càrrec de Director dels jardins públics de Barcelona de manera interina fins que el maig de 1874 rebrà el nomenament de funcionari. El seu nomenament diu que: “todos los trabajos que concernientes al citado ramo (de jardineria) ejecute V.  le seran satisfechos mediante la presentación de la correspondiente cuenta, visada por el Jefe de vialidad y conducciones”. En aquests moments, el càrrec, és una mena de concessió en exclusiva dels treballs de jardineria que es fan en la ciutat, i això li permet desenvolupar altres treballs a tercers amb total llibertat.

Durant aquests anys participarà del moment més intens de la transformació de Barcelona en una ciutat moderna. No sabem quant li devem de la imatge de la ciutat forjada al final del vuit-cents, ni quina és la seva empremta real, però si sabem que a ell li van correspondre les plantacions i l’execució de la jardineria del Parc de la Ciutadella, la realització de les millores en l’ornat i les plantacions que amb motiu de la celebració de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 es van realitzar a tota la ciutat, i molts dels jardins realitzats en els palaus i grans propietats de la ciutat com per exemple el jardí del Palau Robert en el Passeig de Gràcia. Tot d’una, un moment històric que significa per a la ciutat l’inici de la modernitat i el tàcit reconeixement que la jardineria, el mobiliari i en definitiva l’ordenació de l’espai urbà són components essencials de la ciutat i una necessitat que cal garantir des d’un servei públic. També son els anys, no cal oblidar-ho, de l’estímul creatiu forjador del Modernisme.
En paral·lel a la seva activitat a la ciutat de Barcelona, la seva actuació també deixarà empremta fora de Catalunya.

Campo Grande. Valladolid
Arriba a Valladolid per reformar i construir el parc de Campo Grande en un espai que havia estat antigament una gran esplanada rodejada de convents. Aquest gran parc municipal es converteix des del primer moment en una de les actuacions més emblemàtiques del desenvolupament urbà i la modernització de la ciutat escomesa per l’alcalde Manuel Íscar a finals del segle XIX. La presència d’Oliva a la ciutat a partir del 1877 es deu a la recomanació del governador militar de Valladolid, que anys abans ho havia estat de Barcelona, i coneix el seu treball a les obres de la Ciutadella.
Com serà habitual en ell, se’n du a Valladolid operaris i treballadors catalans per realitzar les obres. Un dels que l’acompanyen és Francesc Sabadell, home d’ofici i autor de diferents projectes reconeguts que es quedarà a la ciutat per finalitzar les obres i que, amb el temps, esdevindrà el director de jardins de la ciutat. Amb ell s’iniciarà una nissaga de jardiners municipals que finalitzarà l’any 2000 amb Andrés Sabadell, el que serà el darrer Director del Servei de Parques y Jardines de Valladolid de la nissaga.

Campo del Moro. Madrid
Quan la Reina Regent Maria Cristina visita Barcelona per inaugurar l’Exposició Universal de l’any 1888, Ramón Oliva té 46 anys i una solvent maduresa professional. Segons s’explica, la reina quedà tant complaguda pels enjardinaments del recinte i de la resta de la ciutat, que va emplaçar el jardiner per treballar en la millora dels jardins del Campo del Moro de Madrid.
A la capital també s’emporta un grup d’operaris catalans per executar entre altres, les obres del pavelló del suro i la gruta. En la reforma del parc es van plantar uns 9.500 exemplars entre arbres i palmeres, més de 20.000 arbusts i 12.000 rosers. L’aspecte actual dels jardins, amb arbres de més de 150 anys, és encara el que es va crear sota el comandament i projecte de Ramon Oliva. Aquest jardí forma part del Patrimoni Nacional, organisme encarregat de gestionar antigues propietats de la corona espanyola.
La finalització de l’encàrrec del jardí del Palau Real li va proporcionar el títol de Director de Jardines y Tierras de Cultivode la Casa Real.

Ramon Oliva, com dèiem abans, serà el primer jardiner format a l’estranger seguint el mateix model d’alguns industrials catalans que després de conèixer  noves tecnologies i maquinària, les posen aquí en practica amb innovadores visions empresarials.
No es dedica només a fer jardins o proporcionar la vegetació des dels seus vivers. Crea un estil de treball i una infraestructura empresarial que li permet controlar tot el procés de construcció d’un parc. Aporta les solucions i els recursos necessaris: projectes moderns, coneixements i recursos tècnics apropiats, els equips de treballadors i gran part de la planta emprada. Cap altre professional del seu sector ho havia fet fins aleshores, i cap altre ho farà fins molts anys després.
Regeix també un dels vivers més importants del moment, anomenats Ca n’Oliva, al terme de Sant Martí de Provençals. Els vivers, oberts al públic, poden ser visitats, i així ho recomana la guia “Barcelona en la mano” de Josep Roca i Roca de 1884.
Morirà als 64 anys, el 7 de juny de 1906, deixant els vivers i el negoci de floricultura en mans del seu fill Ramón.

Barcelona, amb les plantacions de la Ciutadella, Madrid amb la reforma del Campo del Moro i Valladolid amb la creació de Campo Grande són les tres ciutats que conserven part de la seva obra. Els tres grans jardins estan reconeguts com a Bé Cultural de l’estat espanyol, i amb prou feines recordem el nom de Ramon Oliva. Seria possible que alguna d’aquestes ciutats pensés en incloure el seu nom en el nomenclàtor ni que sigui a una petita plaça enjardinada?
Si mirem des del present la trajectòria formativa i professional de Ramon Oliva no dubtarem en afirmar que va ser el primer paisatgista modern del país format a l’estranger, i un dels primers grans empresaris innovadors en el món de la jardineria, a semblança del que feien els seus coetanis en el món industrial a finals del segle XIX.