El monestir de Santes Creus és un dels grans monestirs de Catalunya per la seva història, pel seu valor monumental i artístic i pel seu estat de conservació.
2021 Carles Rabadà Garcés de Marcilla
La història del monestir comença a inicis del segle XII, quan Guerau Alamany de Cervelló i Guillem de Montagut van oferir a una comunitat de monjos cistercencs les terres de Santes Creus situades al marge esquerra del Gaià. Poc després es va iniciar la construcció del monestir seguint la distribució dels espais característica del Cister i un segle després, es consagrà la seva església. En aquells moments també es va construir un claustre amb el característic templet del lavabo, encara existent.
El 1313, aprofitant una època de bonança econòmica, social i política gràcies al patrocini del rei Jaume el Just i de la reina Blanca d’Anjou es construí el Palau Reial i un nou claustre en substitució de l’anterior. L’evolució de l’obra es va veure afavorida per l’arribada, l’any 1331 del mestre d’obres i escultor Reinard des Fonoll. Aquest dirigí els treballs de construcció durant uns anys i participà en la realització dels motius escultòrics dels capitells. El nou claustre d’estil gòtic, es caracteritzà per la seva riquesa decorativa i, per tant, allunyada dels preceptes de senzillesa i d’austeritat propis dels monjos cistercencs. És el que podem gaudir en l’actualitat. De gran qualitat artística, presenta una àmplia varietat de motius: éssers fantàstics o mitològics, motius zoomòrfics, escenes bíbliques, elements heràldics i un ventall de personatges diversos. L’espai de les galeries esdevingué una necròpoli nobiliària fruit dels vincles i els privilegis establerts amb amplis sectors de la noblesa catalana.
Planta del monestir amb el dibuix dels parterres del jardí del claustre
Generalitats sobre els claustres i singularitat dels cistercencs
El mot “claustre” procedeix del llatí “clausum”, és a dir “tancat”; en sentit genèric, designa el clos o clausura d’on no han de sortir els monjos o monges, per mantenir-se aïllats del món i dedicar-se a l’oració sense distraccions. És l’espai específic per a deambular, en el sentit figurat de pensar, meditar i buscar la connexió amb l’espiritualitat, originàriament és un espai d’oració.
El claustre és, després de l’església l’espai més important d’un recinte monàstic. És l’espai organitzador del monestir, al seu voltant es concentren totes les dependències monàstiques a excepció del cementiri i normalment la cura dels malalts. Hi ha una excepció: els claustres dels monestirs de l’orde dels cartoixans tenen la funció de cementiri.
2020 Jordi Diaz Callejo
Els fundadors i reformistes de l’orde del Cister van definir en la corresponent regla de Sant Benet, (534) i la de Sant Bernat (s. XIII) com i quines havien de ser les estances d’un monestir i la seva distribució, però no tenim constància de si van arribar a descriure com havia de ser l’espai no edificat d’un claustre.
Si sabem que una característica del Cister és l’existència del lavatori, una petita construcció coberta on es col·loca una font, ubicada a la galeria sud, la més propera al refectori, per facilitar les ablucions abans i després dels àpats. Aquest desplaçament del punt d’aigua del centre, on és tradicional, a un lateral singularitza els claustres cistercencs.
El Jardí del Claustre
Com veiem, el jardí del claustre no segueix l’arquetipus del jardí claustral que situa en el punt central un element d’aigua que simbolitza el centre i l’origen de la vida i d’ell surten 4 camins en creu formant els 4 quadrants amb els consegüents parterres.
El claustre de Santes Creus és un dels jardins claustrals més antics que encara permeten imaginar un suposat antic ambient monacal. De forma rectangular, pel seu tram més llarg, un caminal divideix en dues parts iguals el jardí. En el costat sud, el lavatori, descentrat, divideix l’espai en dos quadres asimètrics que s’adapten a la seva forma hexagonal.
2021 Carles Rabadà Garcés de Marcilla
L’altra meitat del claustre s’organitza en tres parterres de mida i traçat diferent. Alguns tenen al seu centre una cleda de forma circular. Al seu interior tenen tarongers. Diverses fotografies datades el 1921 ens indiquen que la configuració del jardí a base de parterres encintats amb arbust retallat es va iniciar en aquesta època. En aquestes mateixes imatges s’aprecien arbres preexistents de mida adulta i alguna palmera, que amb el temps han desaparegut. Altres imatges de la dècada dels anys 1930 ja ens permeten veure parterres amb l’encintat arbustiu ben retallat i consolidat.
Aquestes sèries d’imatges, ens permeten assegurar que estem davant d’un altre jardí històric, codificat i estructurat fa un centenar d’anys, encara que aquests parterres no adoptessin la mateixa distribució que ens ha arribat fins avui.
La seva adaptació geomètrica a l’arquitectura i la singularitat de l’estructura formal dels seus quadres formats per cledes retallades el converteixen en un dels jardins claustrals més interessants de Catalunya. Cal no oblidar la importància i personalitat de la seva vegetació consolidada, especialment uns tarongers centenaris, mereixedors d’una catalogació específica.
Passi de diapositives ordenades cronològicament amb l’evolució del jardí del claustre. S’inicia amb una imatge de 1909 i finalitza amb diverses de 2020
Si ho preferiu també podeu fer una visita virtual pel jardí del claustre (cliqueu per una visita gravada del mes de juliol de 2013)
jardins i patrimoni 