El jardí noucentista de Can Cendra a Anglès

Anglès és un municipi de poc més de 5.000 habitants de la comarca de la Selva a 17 km de Girona amb un dels barris gòtics més antics de Catalunya. El seu nucli antic va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya el març de 2012 en la categoria de Conjunt Històric.
L’edifici noucentista de Can Cendra i el seu jardí formen part d’aquest conjunt i estan inclosos en la declaració.

Perspectiva de l’escala amb la placeta i la font. Al final la porta al carrer Girona

Els Cendra havien estat una família d’importants propietaris rurals originaris d’Estanyol (Bescanó), amb extenses possessions territorials a la comarca.
Un cop assentada la família a Anglès, Tomàs de Cendra i Terrades, nascut el 1864 al mateix Anglès, esdevé un dels terratinents més importants de la Comarca amb els càrrecs d’administrador de l’empresa tèxtil de Burés i Salvador –amb una màquina de vapor de 200 CV fabricada l’any 1900 per La Maquinista Terrestre i Marítima de Barcelona, encara en perfecte estat de conservació i funcionament en el mateix lloc on va ser emplaçada– i de les Mines d’Anglès. També va ser jutge municipal (1891-1895) i regidor (1930-1931).
Ell va ser qui va encarregar a l’arquitecte Rafael Masó i Valentí la reforma de la Casa Cendra d’Anglès. Massó ja havia treballat amb els Cendra en la rehabilitació d’un mas que aquests tenien a Sant Hilari Sacalm. El nou encàrrec consistia en la reforma i ampliació d’un antic casal medieval de grans dimensions amb dos plantes i jardí del carrer d’Avall al casc antic. Les reformes efectuades per l’arquitecte gironí es van iniciar el 1913 i duraren fins el 1916. El potencial econòmic dels Cendra es va traduir en la rotunditat de les transformacions i la riquesa dels acabats amb profusió de l’ús de la ceràmica, la pedra i la forja.

Rafael Masó va ser un destacat arquitecte de principis del segle XX nascut a Girona en una família conservadora, catòlica, catalanista i il·lustrada. Sempre va treballar a Girona, per això la major part dels seus edificis son a la ciutat i a la seva àrea d’influència. A més de cases, xalets i blocs d’apartaments, va dissenyar escoles, fàbriques i botigues. També es va dedicar a la reforma de masies. Les seves obres més destacades son, a Girona la Farinera Teixidor (1910), la Casa Masó (1911) i el centre cultural Athenea (1912); la Casa Masramon a Olot (1913), la Casa Casas a Sant Feliu de Guíxols (1914) i la ciutat-jardí de s’Agaró (1923) encarregada per l’industrial gironí Josep Ensesa i Pujadas. La seva obra s’identifica amb els postulats noucentistes sense renunciar a la seva personalitat hereva de formes, colors i materials de la cultura pròpia, tot i que diferents entesos destaquen una marcada presència de les tècniques artesanals i influencies del moviment d’Arts & Crafts britànic.

Vista actual de la finca on hi havia els jardins, l’horta i la zona de fruiters.
Google Maps, 2017

La intervenció de l’arquitecte va suposar transformar l’ordenació de l’edifici i del seu entorn aportant una solució al gran desnivell existent entre els carrers d’Avall, per on té l’entrada principal la casa, i el carrer de Girona, ja fora muralles, en la part inferior. En la confluència d’aquests dos carrers va ubicar l’entrada principal a la propietat. Aquesta entrada per a vehicles transcorre per la cota superior del jardí i permet l’entrada a la casa per la part inferior, convertint així aquest accés en principal i aconseguir guanyar l’espai necessari per ubicar tot un seguit de dependències auxiliars com cotxeres, porxo, esplanada de recepció, etc. que no eren possibles en un carrer del nucli antic amb altres cases alineades als seus laterals. En paraules de Pere Figuereda, “si bé l’aspecte exterior de l’entrada pel carrer d’Avall és d’un caràcter més discret i reservat, l’entrada pels jardins mostra tota l’opulència i el poder econòmic dels Cendra: des de la magnífica reixa forjada de l’entrada fins al passeig dels til·lers que ens condueix fins l’estany i a la gran escalinata d’accés a la planta noble de la casa on trobem l’emblemàtica peça del menjador amb els esplèndids vitralls”
Al marge de les solucions decoratives i funcionals en les modificacions de l’edificació i del seu interior, aquesta transformació d’accessos i transició entre la ciutat vella, dintre muralles i el nou barri extern és segurament un dels aspectes més interessants i destacats del projecte, més que la mera reforma d’una edificació per luxosa o original que pugui ser.

En aquest espai de transició és on apareix el jardí. La transformació es va realitzar l’any 1914, tal com es pot observar en un dels esgraons de l’escala que creua el jardí fins a l’entrada inferior al carrer de Girona, i el 1916 com queda registrat en una de les columnes de trencadís del mur entre bancals.
El jardí i les antigues hortes de Can Cendra ocupen poc més d’una ha entre el carrer Girona i les façanes posteriors de les cases del carrer d’Avall. Can Cendra és l’única casa del carrer d’Avall que tenia terres en la part posterior. En part dels terrenys es va construir fa uns anys l’actual Centre d’Atenció Primària, segurament a l’antiga zona d’hortes i fruiters al costat mateix del jardí.

Podeu clicar per veure les imatges senceres

L’espai enjardinat està organitzat en dos gran bancals i un tercer nivell superior per on discorre l’avinguda de til·lers.
De la vegetació que roman, presumiblement de l’època de la reforma i per tant exemplars més que centenaris, cal destacar l’alineació de til·lers (Tília platyphyllos) que acompanyen el camí des de l’entrada de la finca fins l’entrada a la casa principal; els cedres (Cedrus atlantica) de l’entrada a la finca i el grup de l’esplanada-rebedor que es forma a l’entrada de la casa al costat de l’estany; alguns dels xiprers (Cupressus sempervirens) de grans dimensions, situats a l’entrada del recinte i a la part alta del jardí, vorejant el rierol i les dues grans magnòlies (Magnolia grandiflora) del replà de l’escala on es situa la font.
Hi ha d’altres exemplars destacats com una palma de Sagú o cyca (Cycas revoluta), alguns grans exemplars de palmera excelsa (Trachycarpus fortunei) i una sòfora o acàcia del Japó (Styphnolobium japonica “Pendula”).

Lògicament  s’han perdut els arbusts i per tant els elements que realment formaven les masses principals de la composició dirigint vistes, aportant fons, color i relleu, i sobre tot estructurant el jardí en diferents espais.

Per tant, malgrat resten elements de fàbrica que ens permeten entreveure alguns eixos principals i vistes, no podem ser capaços de percebre realment com era el jardí.
Ja hem comentat que hi ha dues dates fixades en els elements d’obra del jardí que coincideixen amb l’època de la seva intervenció i això ens dona peu a pensar que la majoria dels elements constructius són obra de Masó, malgrat no s’hagi trobat document escrit, ni dibuix que ho certifiqui. Aquests són: la porta de ferro de l’entrada, el mur de pedra que limita la propietat amb les cases, els estanys de l’entrada, els murs que separen les feixes, l’escalinata amb la font envoltada de bancs i el tancament per la part de l’antiga carretera, amb els característics bancs.

Qui va ser el jardiner, qui va definir els circuits de l’aigua del canal, estanys, reg, font…? No ho sabem.

Anglès a principis del segle XX.  Es pot veure el terreny de forma triangular, definit per la part posterior de les cases del carrer d’Avall i la carretera, que després de la intervenció de Masó va passar a formar part del jardí .

El que si podem és fer una reflexió sobre alguns d’aquests elements principals que resten del jardí:

      • L’escala que comunica la casa amb la porta del carrer Girona i la font és segurament una readaptació a la nova realitat del jardí. Es tracta d’un element preexistent. Com es pot veure en la postal d’Angel Toldrà i Viazo, aquesta escala ja existia a principis de segle, i la font amb el plat i l’escultura del nen no te massa sentit com a creació noucentista. Tot fa pensar que era un element preexistent que es va readaptar al nou projecte de jardí. Segurament l’element més genuïnament noucentista d’aquest eix és el tram de transició des de la casa fins el replà on es troba la font, on destaquen les seves formes i l’enrajolat ceràmic del mur amb les boles decoratives de ceràmica verda.
        La doble alineació de xiprers que es forma des del final de l’escala fins la porta al carrer Girona gairebé amb tota seguretat havia de formar una tanca baixa retallada com ho demostra el gran nombre de xipresos amb doble tronc des de la mateixa base, fruit d’antigues retallades.
      • La coronació dels murs entre bancals i els bancs del tancament de la finca són elements, o molt personalistes de Masó o no tenen la seva factura. En primer lloc, és singular que no apareguin elements de ceràmica, quan tant en l’interior de la casa com en la part exterior se’n fa un ús profús. Aquest material només apareix en el jardí en dos pinacles de trencadís sobreposats com a remat final del mur en el sector de l’escala com un element més de l’eix.
        Tant l’ondulada coronació del mur que separa els bancals com els bancs del tancament de la finca són elements més pròxims al modernisme que a l’estètica noucentista. Els bancs mostren un exquisit treball en l’ús del totxo, inclús amb peces de mides i formes especials.
Finestra de Can Cendra al carrer d’Avall i el mateix motiu, creat per Masó, reproduït en la portalada de la finca.

Aquestes són només unes pinzellades sobre el que va ser, amb tota seguretat, un interessant i important jardí. No es transcendent ara posar o treure-li l’etiqueta de jardí noucentista. No he volgut, tampoc, comentar res sobre la seva degradació ni el seu estat actual de deixadesa, però si vull fer una reflexió final d’abast més ampli sobre la incongruència de la legislació sobre patrimoni del nostre país:

El març de 2012, el nucli antic d’Anglès va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), en la categoria de Conjunt Històric, per acord del Govern (DOGC del 8 de març de 2012). El jardí està inclòs en la catalogació, però no està catalogat de cap altre manera. Que vol dir això, quina transcendència te?
Doncs que la llei del Patrimoni Cultural Català defineix com a Conjunt històric: l’agrupament de béns immobles, continu o dispers, que constitueix una unitat coherent i delimitable amb entitat pròpia, encara que cadascun individualment no tingui valors rellevants.
És com si la mateixa declaració ja portés implícit el missatge de que no cal protegir cada un dels elements que l’integren perquè no tenen valor per si mateixos.  La definició forma part del si, però no, d’aquest jocs d’ambigüitats amb que tradicionalment s’ha legislat sobre el patrimoni.

Com en tantes i tantes ocasions ens trobem amb la catalogació d’un bé cultural en la seva màxima categoria de protecció sense que això comporti cap obligació ni el degut respecte pels elements que l’han fet possible.
Deu ser una situació única en el nostre país: catalogar un gran conjunt, en aquest cas el nucli antic de la població d’Angles, amb la màxima catalogació i protecció possible, per després abandonar el bé fins arribar a la degradació total de gran part d’aquells elements que han motivat la seva catalogació. Serà en aquest cas per ser un bé públic, perquè no prové d’un catàleg arquitectònic o per que ningú ha pensat que l’espai públic també mereix un tractament i gestió patrimonial?

Caldria declarar el Jardí de la Casa Cendra com a mínim, Bé Cultural d’Interès Local, això podria ajudar a protegir-lo i evitar que s’actués amb intervencions, reformes o “restauracions” poc respectuoses amb la singularitat i el valor patrimonial del jardí.

Si passeu a prop d’Anglès acosteu-vos, encara sou a temps de gaudir d’aquest espai abans que es modifiqui o desfiguri definitivament.

Per saber-ne més sobre la casa Cendra: FIGUEREDA, Pere. “Notes descriptives de la Casa Cendra d’Anglès. D’un ús residencial a un ús públic” Quaderns de la Selva, 24. 2012 (En línia, per documentar l’entrada, consulta el febrer de 2014).

Sobre la fàbrica i el vapor Burés: MNACTEC, Wikipedia

Sobre la declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional del nucli antic d’Anglès i el límit del seu entorn de protecció: Declaració de Conjunt Històric

Més informació sobre Rafael Masó i la seva obra a: Fundació Rafael Masó

LLEI 9/1993, de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Català

Publicat dins de Anglès, BCIN, Girona, Jardins, Jardins de Catalunya, Noucentisme, Rafael Masó, Restauració i conservació de jardins, Segles XIX-XX | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

La Real Fàbrica de Tapissos i el seu Jardí

Bon dia, avui us recomano la lectura d’aquest article relacionat amb el patrimoni industrial i els jardins.

REAL FABRICA DE TAPICES imatge antigaLa Fabrica de Tapissos a tombar de segle. Font: http://fotoblog-madrid-josamez.blogspot.com.es/2013/01/real-fabrica-de-tapices.html

L’article comença amb la ressenya d’un cicle de conferències sobre les Fàbriques històriques madrilenyes (Aula G+I PAI Gestión e Intervención en el Patrimonio Arquitectónico e Industrial) i a continuació comenta la primera xerrada-visita a la Real Fàbrica de Tapissos.
Es tracta d’un jardí petit i pot ser en el seu moment, amb funcions també relacionades amb la producció com a assecador dels tapissos.
L’any 2006 es va declarar Bé d’Interès Cultural (BIC), en la categoria de Monument, l’equivalent al nostre BCIN.

L’article és del bloc Arte en Madrid escrit per Mercedes Gómez.

“…
Edificios
La Real Fábrica ocupa la manzana entre las calles de Fuenterrabía 2, Andrés Torrejón 7, Vandergoten 1 y Julián Gayarre 4 y 6.
Una placa del Colegio de Arquitectos de Madrid junto a la entrada nos recuerda que “La Real Fábrica de Tapices fue establecida por Felipe V a principios del XVIII con artesanos flamencos dirigidos por Jacobo Vandergoten. En 1889 se traslada a este lugar sobre el olivar y huerta del Convento de Atocha. Conjunto formado por un edificio representativo de tres plantas y a cada lado en L se sitúan los edificios puramente industriales. Destacan la gran chimenea y la decoración de las fachadas dentro de la estética neomudéjar.”
El conjunto está formado por dicho edificio principal con fachada a Fuenterrabía y los mencionados cuerpos laterales; en el ala esquina a Andrés Torrejón se encuentra el antiguo Obrador, hoy sala de eventos y exposiciones.
Los espectaculares muros son de mampostería y ladrillo.
El conjunto se completa con otras edificaciones auxiliares de ladrillo situadas en el lado sur, además de su chimenea, como sabemos una de las pocas que se conservan en la ciudad.
Igual que en el edificio principal, están adornados por sencillos motivos neomudéjares.
Finalmente visitamos el taller de restauración donde tapices y alfombras procedentes de muchos lugares son reparados y limpiados.
Jardín
Hoy la entrada principal a la Real Fábrica es la de la calle Fuenterrabía pero en origen era la de la esquina de Vandergoten con Julián Gayarre, por donde se accede al Jardín, que se halla en el centro del recinto.
El proyecto para la restauración y ordenamiento de los jardines y espacios públicos del conjunto monumental de la Real Fábrica de Tapices fue realizado en 2008 por el arquitecto Gregorio Marañón, nos recuerda una pequeña placa a los pies de la escalera.

jardin Fabrica de TapicesEntrada a l’edifici des del jardí. Font: Arte en Madrid

De una pequeña plazoleta frente a la puerta que da acceso al edificio principal parten caminitos rodeados de hermosa vegetación.
El Jardín histórico, de 100 metros cuadrados, además de algunos árboles, conserva elementos originales, como el pavimento empedrado.
También el viejo lavadero y los secaderos de las alfombras.
En 1996 la institución fue convertida en una Fundación sin ánimo de lucro. Sus fines son el “mantenimiento de los oficios artísticos ligados a la Fábrica, la manufactura, conservación y restauración del patrimonio textil del Estado español, el estudio y divulgación de la propia historia, así como el fomento en general de todas las actividades culturales que contribuyan a un mejor conocimiento y aprecio de la tapicería”.
En 2006 fue declarada Bien de Interés Cultural.
La Real Fábrica de Tapices puede visitarse de lunes a viernes (no festivos) de 10.00 a 14.00 h. Hay visitas guiadas cada 30 min (última a las 13.30 h).”

Llegiu l’article sencer i veieu les imatges de la fàbrica i el jardí a La Real Fábrica de Tapices y su Jardín

1jard. Real fabrica de Tapices.Jardí de la Fàbrica. Font: http://patrimoniohistorico.fomento.es

Enllaç a la Real Fabrica de Tapices

Publicat dins de Jardins, Jardins a recintes industrials, Madrid, Patrimoni industrial, Segles XIX-XX | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Jardins, delícia dels ulls

Aquesta galeria conté 4 fotografies.

 “Una ciutat hauria de curar dels seus jardins, monuments vius, amb més sol·licitud que no pas dels seus monuments de pedra, monuments morts” Així comença aquest article sense signar que recuperem de la revista D’ací d’allà de 1932. “Els jardins … Continua llegint

Galeria | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Es busquen suports perquè la pedra seca sigui Patrimoni de la UNESCO

Aquesta galeria conté 1 fotografia.

Originally posted on Etnologia.cat:
La Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya promou la candidatura sobre la tècnica tradicional de la pedra seca a Catalunya per tal que…

Galeria | Deixa un comentari

Les fonts Wallace, entre el romanticisme i el màrqueting

Aquesta galeria conté 7 fotografies.

Les transformacions en l’abastament d’aigua produïdes a Barcelona durant la meitat del segle XIX, una època d’espectacular expansió urbana, van comportar que proliferessin a l’espai públic les fonts per beure. En aquest context es van incorporar al patrimoni de la … Continua llegint

Galeria | Etiquetat com a | 1 comentari

L’oblidat jardí de “Les Tres Xemeneies”

Aquesta galeria conté 9 fotografies.

La Central Tèrmica de Sant Adrià. La instal·lació coneguda popularment com “Les Tres Xemeneies” s’ha convertit en un símbol paisatgístic de la desembocadura del riu Besòs i de la façana marítima de la gran àrea metropolitana de Barcelona. En aquests … Continua llegint

Galeria | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

La necessitat de crear un inventari de jardins d’interès patrimonial a Catalunya

Aquesta galeria conté 4 fotografies.

Els jardins que posseeixen una protecció jurídica a Catalunya són només una minoria dintre d’un conjunt intuït, però encara desconegut de jardins arrelats al territori. No existeix hores d’ara cap inventari ni registre únic dels jardins de Catalunya amb interès … Continua llegint

Galeria | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari