El Parc del Guinardó, un jardí forestal de J.C.N. Forestier per a Barcelona

Dibuix del projecte inicial. J. Forestier

La muntanya del Guinardó, una zona de cultius de secà, era en un dels punts més alts del municipi de Sant Martí de Provençals fins que el 1897 l’Ajuntament de Barcelona s’agregà l’antic municipi juntament amb altres limítrofs. Poc després, l’any 1905, el pla urbanístic de Jaussely va preveure que aquests terrenys es convertissin en zona verda, i immediatament l’Ajuntament va iniciar la compra de la part més alta per a reservar-los com a parc urbà. Es tractava principalment d’una finca encarada al mar, que l’any 1910 va passar a ser propietat municipal. El parc ha anat creixent al llarg dels anys amb successives adquisicions de terrenys fins a arribar a les quasi 16 hectàrees actuals.

24. Parque del Guinardó

Parc el Guinardó. Imatge del llibre JARDINES DE BARCELONA. Rubió i Tudurí. Aj. de Barcelona, 1929

El 1915 Francesc Cambó va fer venir a Barcelona Jean-Claude-Nicolas Forestier, conservador dels parcs de París, amb l’objectiu fonamental que treballés en la urbanització de Montjuïc, on s’havia de realitzar una exposició que en primer lloc havia de ser de les Indústries Elèctriques i que va acabar sent l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Durant la seva estada a Barcelona, però, Forestier va inspirar també l’enjardinament d’altres parcs, i diverses millores en el de la Ciutadella, fins llavors l’únic de la ciutat. Nicolau M. Rubió i Tudurí, director des de l’any 1917 del servei municipal de parcs, va ser qui habitualment duia a terme la concreció de la majoria dels projectes proposats per Jean Forestier, ja que aquest vivia a Paris i només venia a Barcelona en convingudes ocasions. Aquest va ser el cas del parc del Guinardó, del qual Forestier va fer els plànols bàsics i Rubió i Tudurí va dirigir-ne l’execució. És possiblement el primer contacte professional entre ells i on van establir la manera de treballar plegats que tan brillants resultats va donar a Montjuïc.

1919 Vista de Bcn per sobre d'una font del barri d'Horta. Crec que és Parc del Guinardó-1. Josep Salvany.BC1919 Vista de Barcelona per sobre d’una font. Josep Salvany. BC

El Parc del Guinardó està situat en la falda del Turó de la Rovira, concretament en un tàlveg, ocupant una posició més aviat marginal respecte la ciutat d’aquell moment, però amb una gran inèrcia a noves urbanitzacions. De fet, des de finals del segle XIX s’havien començat a urbanitzar grans finques agrícoles i en pocs anys el barri del Guinardó, com d’altres situats a les faldes dels turons que envoltaven la ciutat, va canviar completament de fisonomia. Sobretot pels burgesos i ciutadans acomodats que buscaven, en aquest paisatge enlairat, un lloc ideal per reposar, amb la muntanya a l’esquena i el mar al davant. Un estudi elaborat per la Junta de Ciències Naturals el 1921 va analitzar la possibilitat d’instal·lar un nou zoològic i parc botànic en aquesta zona, cosa que fou desestimada per la densitat de poblament que ja hi havia.

Alguns dels canals descoberts per on circula l’aigua. Clara referència a la jardineria andalusí que tan bé va conèixer Forestier. Imatges Jordi Diaz Callejo, 2020

L’execució del parc es va dur a terme al llarg de l’any 1917 i part del 1918. Segons la Gaseta municipal el 1919 es va aprovar una partida pressupostària per a la seva ampliació a proposta de l’acabat de nomenar director de Parques públicos y Arbolado, N. M. Rubió i Tudurí. Desconeixem quines van ser aquestes ampliacions, ja que entre el projecte de Forestier i el que ens ha arribat als nostres dies sembla que no hi ha hagut cap ampliació. Possiblement es tractava de noves plantacions en el sector forestal del parc, sense cap modificació respecte de la configuració del jardí patrimonial. Sí que sabem, per la mateixa font, que el mateix 1918 es va fer la recepció provisional d’una millora dels accessos al parc executats per Jaime Oliva i que l’any 1920 es va aprovar un projecte de canalització de les aigües del parc formulat pel mateix arquitecte director de Parques públicos y Arbolado, degut als problemes d’escorrentia que patia. Durant aquests primers anys les tasques de manteniment van córrer a càrrec de l’empresa de Francisco Marimón.

1929. Parc del Guinardó. Josep Forns Olivella. MCTC

Una de les característiques del parc era la seva senzillesa aparent, malgrat el repte que suposava encabir un jardí en el sector de major complexitat per ser el camí d’escorrentia del turó. Aquest fet és determinant i simbòlic, ja que el projecte va transformar el recorregut feréstec, salvatge i natural de l’aigua en un lloc endreçat i culte sota els patrons del paisatge mediterrani més civilitzat. Cultura i natura s’adaptaven, en una topografia difícil.

2020 Diverses terrasses del parc. Jordi Diaz Callejo

Es tracta d’un parc de vocació forestal en el que la selecció vegetal, el seu tractament i la pedra rústega amb què són fets els murs, bancs, els canals d’aigua i els estanys són els elements més singulars.  Per una banda, destaca la rusticitat d’uns límits, fortament atalussats en els que es va mantenir l’antic conreu de garrofers, per l’altre la geometria del jardí. La vegetació incorporada al llarg de l’eix central estava retallada fent murets, falsos passamans a les escales i determinant els  tancaments de les terrasses que ens van succeint com habitacions independents. Sobre els murs descansaven gran quantitat de testos amb flors aportant varietat i color.

IMG_5804-2redsigSafareig superior del parc. Jordi Diaz Callejo, 2006

La manera habitual per accedir al parc és per la plaça del Nen de la Rutlla i ascendir per la muntanya mitjançant les terrasses comunicades per camins i escales que culminen en una placeta semicircular amb un safareig. Des d’aquí es pot gaudir d’una de les magnífiques vistes de Barcelona que es poden contemplar des dels diferents miradors que té actualment el parc. En l’espai central de la pujada, anem trobant murets de pedra solcats per petits canals on hi corre l’aigua que baixa des del safareig, tot formant cascades i omplint estanyols on abundaven les espècies aquàtiques.

Parc del Guinardó. Civitas 1920 -1Detall del Parc municipal del Guinardó. Revista Civitas, 1920

Tanques vegetals retallades voregen els camins formant passadissos on eren abundants arbustos com el pitòspor, el llorer i el baladre, i plantes aromàtiques com el romaní i l’espígol. Encara hi ha molts garrofers, restes i memòria dels antics camps de secà, barrejats amb xiprers, cedres, mimoses, alzines i acàcies del Japó, la majoria de grans dimensions. La visita d’aquest parc ofereix un fort canvi de paisatge en relativament poc recorregut: d’un jardí culte, ple de simetries i de disseny acurat amb escales on l’aigua és protagonista s’arriba a un bosc urbà. Hi ha forts desnivells en el recorregut, però l’esforç queda recompensant quan s’arriba el cim del Turó de Rovira, lloc on es gaudeix d’una panoràmica singular de 360º sobre Barcelona.

La part baixa del parc es va remodelar el 1977 segons un projecte de l’arquitecte Joaquim M. Casamor. A partir d’una placeta semicircular, la plaça del Nen de la Rutlla, se succeeixen diverses terrasses, repetint, l’esquema de la part superior  En el projecte aparellava perfectament les funcions d’unió del parc històric i forestal amb la trama urbana i creava una entrada al parc amb diversos llocs d’estada.

El parc conserva grans fites de 1912 que senyalitzaven la propietat municipal dels terrenys.

IMG_20201119_134955-1redsig Jordi Diaz Callejo, 2020

Del parc actual, Jean Forestier només va intervenir en una petita part, la que ofereix vistes a la ciutat i discorre per un tàlveg del turó de la Rovira. És la que hem descrit aquí. A l’altre costat del turó hi ha un altre indret, amb una font molt popular que dona nom a tot un barri, la Font d’en Fargues, i encara existeix un altre punt d’interès històric, no fa gaires anys museïtzat com és el Mirador de les Bateries. Un lloc on es van situar bateries antiaèries durant la Guerra Civil i sobre les que després va néixer un barri de barraques aprofitant part de la seva infraestructura. Actualment és un dels espais patrimonials del Museu d’Història de la ciutat.

Publicat dins de Barcelona, Espai públic, Fonts, J.C.N.Forestier, Jardins, Jardins de Catalunya, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Paisatge urbà, Segles XIX-XX | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Sabíeu que el primer jardí dels marquesos d’Alfarràs es va plantar a Sarrià?

Aquesta galeria conté 2 fotografies.

De Casa Ribas a Casa Albó i a Col·legi Sagrat Cor de Sarrià Un gran nombre de barcelonins associen el títol nobiliari de marquès d’Alfarràs a Joan Antoni Desvalls i d’Ardena i al barri d’Horta, concretament al Palau dels Marquesos … Continua llegint

Més galeries | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

En un jardí, la imitació de la natura és un engany sabut

Aquesta galeria conté 5 fotografies.

Hem de canviar per complet la nostra manera de comprendre el jardí. No podem interpretar un jardí seguint les regles i els valors de la natura, necessitem recuperar l’esperit de la jardineria, i entendre la jardineria com un conjunt d’estratègies … Continua llegint

Més galeries | 2 comentaris

Els jardins del Park Güell. La Casa Larrard

Aquesta galeria conté 4 fotografies.

La importància de llegir les imatges antigues No gaudim de gaire riquesa descriptiva ni documentació específica sobre els jardins dels nostres avantpassats. No ha estat un hàbit de jardiners ni propietaris generar-la, més aviat al contrari, sembla que tradicionalment hi … Continua llegint

Més galeries | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Patrimonis quotidians

Aquesta galeria conté 5 fotografies.

Amb motiu de la celebració de la Biennal del Pensament a Barcelona es van realitzar del 14 al 18 d’octubre de 2020 diferents diàlegs, conferències, debats, itineraris, actuacions i actes poètics, entre altres activitats entorn de com imaginem, pensem i podem construir … Continua llegint

Més galeries | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari