La diversitat dels jardins urbans a Barcelona. Una visió patrimonial

El tema del jardí, i del jardí urbà en concret s’encara poques vegades des de la perspectiva patrimonial.

IMG_5842-1 redsig

Jardí de la Universitat de Barcelona. Jordi Diaz Callejo, 2010

A partir dels anys 1920-1930 es comença a generalitzar la noció de l’ús social del patrimoni i adquireix rellevància la noció mateixa de patrimoni. El primer manifest internacional sobre la conservació del patrimoni arquitectònic és la Carta d’Atenes, de 1931. En aquesta s’hi posava èmfasi en el respecte per la història, en el valor de tots els estils artístics i en la necessitat de la conservació del patrimoni. No feia cap referència als jardins.
El següent document internacional important va ser la Carta de Venecia de 1964, amb la que es pretenia reforçar els criteris definits en la d’Atenes i a més incorporar la noció de l’entorn com un element contextualitzador i una característica del mateix monument. També incorporava la visió del petit monument, l’àmbit rural i el món industrial. No era suficient considerar com a patrimoni les grans obres conegudes universalment, també calia incorporar construccions més modestes al concepte.
Encara que ja es parlava de l’entorn dels monuments i tàcitament de l’espai obert que els envolta tampoc es citaven jardins, ni es feia referència als entorns enjardinats.
Després vindrien altres documents i convencions internacionals amb criteris sobre la conservació, manteniment i restauració d’aquests monuments. D’entre aquests destaca la Convenció per a la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural de 1972 on per primer cop apareixien associats a escala internacional els conceptes de Patrimoni Natural i Cultural.

1910-1930 Cam_dun_jard_amb_una_font_decorativa_al_fons.1. Emili Jové i Cusido

1910-1930. Caminal en un jardí amb font decorativa al fons. Emili Jové i Cusido. AFCEC

Vam haver d’esperar fins el 1981 amb la Carta de Florència, coneguda també com la Carta dels Jardins Històrics, perquè per primer cop es consideressin els jardins com a components del patrimoni cultural. En la Carta de Florència es concreten específicament recomanacions i suggeriments per a la seva protecció i conservació, i es fixen uns principis bàsics per a la recuperació dels jardins. Aquest inicial reconeixement va ser un instrument per a la “descoberta” patrimonial dels grans jardins, dels de característiques monumentals. Amb el temps ha estat també el punt de referència que ha facilitat la feina per reconèixer altres jardins importants des del punt de vista artístic o cultural més modestos. Aquest document fa anys que va quedar en gran part obsolet, i no hi ha hagut documents internacionals posteriors que entomessin la temàtica dels jardins des de diferents perspectives. Els avenços en la consideració del jardí com un assumpte concernent al patrimoni cultural s’han desenvolupat a partir de les legislacions i normes en els àmbits nacionals o locals.
Amb els anys i un cop superada la visió del “monument” com l’objecte d’interès, les iniciatives es van diversificar i centrar en la preservació del patrimoni natural amb el Conveni sobre la Diversitat Biològica (1992), la Carta de Nara sobre la noció d’autenticitat en la conservació del patrimoni cultural (1994) i del paisatge amb el Conveni Europeo del Paisatge (2000), com els documents més importants que s’aproximen al món del jardí i la jardineria.

DIGITAL CAMERA

Parc de les Aigües del Guinardó. Jordi Diaz Callejo, 2008

La irrupció dels valors del paisatge amb una visió conservacionista dels habitats naturals i la consideració del mateix paisatge com un bé cultural ha calat en la societat, i conjuntament amb el reforç dels diferents documents internacionals s’ha transformat la noció de patrimoni per integrar-lo en les dinàmiques socioeconòmiques, en els processos de desenvolupament territorial i en la cultura de l’espai públic de las ciutats. Els jardins no han quedat exclosos, però en certa manera els jardins amb característiques patrimonials queden en moltes ocasions desdibuixats sota els conceptes de paisatge i natura, perdent part dels seus atributs culturals i tecnològics singulars. El concepte unitari de jardí i la consideració de que cada jardí representa una unitat única, irrepetible ha perdut força i interès.
Malgrat tot, cal admetre que afortunadament el reconeixement dels jardins com un element patrimonial en la majoria de les legislacions ja no es contempla com una singularitat. En teoria, la normativa reconeix la personalitat del jardí en el conjunt del Patrimoni Cultural d’un territori, però, i aquest és un dels problemes conceptuals actuals, en massa ocasions s’incorpora en els catàlegs com a patrimoni natural o patrimoni urbanístic i no com a element de cultura.
Aquesta és una situació que desvirtua la seva protecció i conservació.  Cal insistir una vegada més que els jardins són abans que qualsevol altre consideració de caire ecològic o ambiental, un patrimoni construït artificialment, lligat a un passat cultural concret fruit d’una reflexió il·lustrada i d’una competència tècnica i científica corresponent a la seva època.

IMG_5210-1

Un jardí al Tibidabo. Jordi Diaz Callejo, 2009

Per això es fa tant necessària la introducció de criteris de conservació patrimonial (entesa com una disciplina) en els jardins de la ciutat. I això, cal fer-ho no solament a partir de les grans intervencions de millora o de les restauracions dels elements ornamentals, sinó mitjançant les diverses actuacions de manteniment.
Cal atorgar un paper actiu al jardí i buscar-li un rol en el marc del projecte de ciutat. No tots els parcs poden, ni han d’assumir totes les funcions que s’esperen d’una “zona  verda”. El repte és com aconseguir integrar cada una de les realitats de cada espai verd -jardí històric, jardí domèstic, jardí forestal..,. amb els “valors històrics, ecològics, recreatius, de proximitat…”- i les diferents visions i necessitats de lleure que tenen els ciutadans.
És molt important prioritzar el reconeixement de les estructures i les creacions pròpiament jardineres que tenen un valor compositiu destacat a cada jardí, les que li atorguen personalitat, i inventariar-les amb indicació de com cal conservar-les.
La simplificació que pateixen els jardins urbans per qüestions de comoditat, economia en el manteniment i l’estandardització, amb la substitució d’espècies al·lòctones i la reducció dels usos de la vegetació suprimint composicions i retalls, és una perduda de riquesa cultural important. Moltes de les plantes que s’han anat “perdent” i substituint tenien un comportament adequat pel clima que tenim, els jardiners-paisatgistes que les van introduir eren coneixedors de la seva adaptació i han funcionat durant molts anys, per què no les hi donem “papers” per quedar-se? com a jardiners hem perdut els coneixements i l’interès per cuidar-les?
Paral·lelament estem plantant noves espècies en els parcs i jardins de nova creació que tampoc són autòctones. La realitat ens demostra que al final parlem de “modes”. Per què no ens podem distanciar i mirar de recuperar els diferents usos i la pròpia vegetació que ha acompanyat els jardins patrimonialment significatius durant molts anys de la història de la nostra ciutat?
L’abús d’espècies anomenades “autòctones” i que no sempre ho són, ens ha dut a la banalització d’aquests espais. La seva homogeneïtzació està provocant que els aspectes culturals de la jardineria cada cop tinguin menys valor i que la visió “natural” augmenti.

2015. La Tamarita

Jardins de la Tamarita, 2015. Jordi Diaz Callejo

Malgrat els esforços i recursos que hi dediquem, un jardí urbà mai no podrà adquirir l’entitat suficient per considerar-se natura i desenvolupar-se com ho faria un espai natural. Com deia Manel Ribas Piera “en el jardí la imitació de la natura és un engany sabut; en el parc la imitació és un engany més subtil”
Cal reconèixer el fet que mai un parc podrà substituir la naturalesa i que el millor camí que cal seguir és el de saber mixturar, com la història de la jardineria ens ha mostrat en nombrosos exemples, la natura amb la creació, l’art i la tecnologia que l’ésser humà ha estat capaç de concebre. Això te un nom: cultura. No oblidem que si creem “verd” pel gaudi, estem parlant precisament d’això, de jardineria i cultura, encara que el discurs actual posi en ús altres paraules.
Aquest és un dels grans dilemes de la gestió dels nostres jardins urbans.
En cap moment cal interpretar aquestes paraules com un rebuig a la gestió “naturalitzadora” de l’espai públic no edificat, però cada espai, cada jardí necessita el reconeixement dels seus valors. Afortunadament els parcs de la ciutat presenten gran varietat pel seu origen i composició, son diversos en la seva distribució i organització espacial i en els seus resultats paisatgístics. No ho podem menystenir ni segrestar.

IMG_7744-1

Bancs del desaparegut Jardí d’Emma de Barcelona. Jordi Diaz Callejo, 2006

Cal recuperar i activar el discurs cultural dels jardins i introduir criteris patrimonials en la seva conservació.
En l’anàlisi sobre la transformació de l’espai públic de Barcelona que feia Conrad Kent el 2002, deia que “Els parcs i jardins també doten a Barcelona d’una ” memory ” de les seves estructures profundes i contribueixen a la capacitat de la ciutat per evitar caure en la banalització i en l’anonimat que són en gran part el malson de ciutats de tot el món.”[1]

Conrad Kent Conrad A. Kent és doctor en filologia per la Universitat de Harvard (Cambridge, Massachusetts), historiador d’art i professor de cultura espanyola en la Universitat de Wesleyan de Ohio.

[1] Kent, Conrad. From pleasure gardens to places dures: Continuity anb change in Barcelona’s públic espaces. Arizona Journal of Hispanic Cuyltural Studies. Volume 6, 2002 p221-244

Publicat dins de Barcelona, Paisatge urbà, Restauració i conservació de jardins | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Un jardí noucentista a Caldetes

Aquesta galeria conté 2 fotografies.

Can Soler a Caldes d’Estrac va ser una síntesi de coherència noucentista entre l’edificació, la decoració interior i el jardí. El terme municipal de Caldes d’Estrac, conegut també per Caldetes, és un dels més reduïts del país amb només 0,9 … Continua llegint

Galeria | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Desmuntant tòpics: les plantes invasores dels jardins

Aquesta galeria conté 8 fotografies.

El concepte de planta invasora és pot considerar un concepte cultural si entomem el tema des de la perspectiva de la jardineria. Una planta invasora segons la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) es aquella espècie … Continua llegint

Galeria | Deixa un comentari

Inventari del Patrimoni Jardiner de Catalunya

Aquesta galeria conté 2 fotografies.

La idea de confeccionar un Inventari amb el Patrimoni Jardiner de Catalunya (IPJC) neix de constatar la inexistència de cap catàleg ni registre que reculli el gran nombre de jardins d’interès patrimonial existents a Catalunya. Una breu recerca a data … Continua llegint

Galeria | Deixa un comentari

El recinte noucentista de Torribera

Aquesta galeria conté 2 fotografies.

El recinte de Torribera està ubicat en el terme de Santa Coloma de Gramenet i ocupa unes 33 ha al peu de la serralada de Marina. L’origen de les instal·lacions està lligat a la Mancomunitat de Catalunya i a la … Continua llegint

Galeria | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Per què es cataloguen els arbres?

Aquesta galeria conté 7 fotografies.

Les persones necessitem connectar amb la natura de la mateixa manera que necessitem estar en proximitat amb altres essers humans. Els arbres han estat uns essers vius imprescindibles per al desenvolupament de la majoria de societats per la seva importància … Continua llegint

Galeria | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Els jardins del Mas Ravetllat, patrimoni industrial

Aquesta galeria conté 2 fotografies.

En la finca del Mas Ravetllat, situada a l’Avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, al barri del Guinardó, es va fundar a finals dels anys vint del segle XX l’Institut Ravetllat-Pla, que va ser segurament el primer gran … Continua llegint

Galeria | Etiquetat com a | Deixa un comentari