COLUMNA METEOROLÒGICA DEL PARC DE LA CIUTADELLA

En el jardí del Parc de la Ciutadella conegut com a “racó científic” trobem la columna meteorològica del Parc de la Ciutadella.

La columna meteorològica del jardí de Josep Fontseré, conegut com el “racó científic” del Parc de la Ciutadella. Jordi Diaz Callejo, 2014.

Li diem columna, però en realitat és, una estació meteorològica ideada amb vocació didàctica, amb la intenció que els vianants es familiaritzessin amb la meteorologia i la predicció del temps.
La idea era situar les columnes en llocs força concorreguts perquè al seu voltat es generés un cert debat sobre la interpretació de les dades meteorològiques i que uns vianants poguessin instruir a uns altres en la predicció del temps. Tot això passava molt abans que existís l’home del temps de la ràdio o la televisió.

Columna meteorològica de l'empresa Wilhelm Lambrecht de 1895, model III Turista, il·lustració al fulletó de l'empresa de 1895

Columna meteorològica de l’empresa Wilhelm Lambrecht de 1895, model III Turista, il·lustració al fulletó de l’empresa de 1895.

Les columnes meteorològiques són elements de mobiliari urbà molt singulars que es van començar a popularitzar per tota Europa i especialment al món germànic a finals del segle XIX.
Sembla que les primeres columnes es van instal·lar cap a  dècada de 1830. Es creu que la primera va ser a Ginebra, al moll del llac Léman. Inicialment, eren un suport per als mareògrafs, uns aparells emprats per enregistrar les variacions del nivell del mar i de les marees, raó per la qual es van començar a situar inicialment als passeigs marítims i molls del nord d’Europa.

La segona columna mes antiga

La columna meteorològica de Neuchâtel es considera que és la segona columna existent més antiga.

Amb el temps se’ls va anar incorporant rellotges, termòmetres i altres aparells meteorològics i es van situar a parcs, bulevards, places i carrers molt concorreguts on el passeig era l’activitat principal. Van estar molt de moda des de finals del segle XIX fins a la Segona Guerra Mundial. Fins i tot apareixien als catàlegs de les empreses de mobiliari urbà i es podien comprar per correspondència seleccionant diferents models i versions segons grandàries i nombre d’aparells.

Anunci d'anuncis a la Columna d'Urània de 1893Publicitat a la premsa de 1893 amb l’anunci de venda de columnes meteorològiques en diverses versions i mides.

Aquesta de Barcelona en concret es va construir el 1884, i mai no s’ha mogut del lloc on es va instal·lar, ni tan sols quan el parc es va transformar per celebrar l’Exposició Universal de 1888.
El seu promotor i ideòleg va ser Josep Ricart i Giralt que va proposar a l’Ajuntament la seva construcció. L’Ajuntament ho va veure amb bons ulls i li va encarregar la direcció tècnica i científica.
Els plànols, dibuixos i la construcció, van anar a càrrec de Josep Fontseré i Mestres, en aquell moment director facultatiu de les obres de construcció del Parc de la Ciutadella. Josep Fontserè havia estat el guanyador, el 1872 del concurs convocat per a la construcció d’un parc en els antics terrenys de la ciutadella militar.
Josep Ricart i Giralt era un marí nascut a Barcelona que va estudiar la carrera de nàutica a Barcelona i Cartagena i va ser professor, catedràtic i més tard director de l’Escola Nàutica de Barcelona.
Era una persona inquieta, d’esperit científic, fundadora de la Revista de la Marina i membre de diverses societats científiques a París i Londres.
Una de les seves activitats que desenvolupava des de 1876, era la de calibrar i comprovar els cronòmetres de marina dels vaixells quan arribaven a Barcelona. Primer des del seu establiment al carrer de la Mercè i després des de la seu de la Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts de Barcelona, de la qual era membre.
Aquesta feina era molt reconeguda i important per a la marineria perquè gràcies a la determinació de l’hora exacte i la posició dels estels es podia determinar la situació d’un vaixell i per tant, el càlcul del seu rumb. Els rellotges mecànics s’havien d’ajustar molt sovint i no existia ni la ràdio ni altres medis per comprovar l’hora exacta. De fet, ni tan sols existia en aquella època una hora oficial unificada.
Pocs anys després, el 1892, el mateix Josep Ricart va ser nomenat responsable del Servei Horari de la Ciutat, convertint-se en la persona que establia l’Hora Oficial de Barcelona gràcies a les seves observacions astronòmiques.

Imatge columna met 1 Parc Ciutadella

Imatge de la columna de Barcelona poc després de ser aixecada per Josep Fontseré i Mestres, director  del Parc de la Ciutadella. 1884

La columna és d’obra, té de 4 cares i està coberta amb plaques de marbre amb diversos guarniments florals en la cornisa i cantonades.
La cara orientada al Sud tenia gravades les dades meteorològiques mitjanes de Barcelona dels darrers 21 anys a més d’instruccions pràctiques per poder fer una previsió aproximada del temps segons les variacions atmosfèriques. A la cara Nord hi havia un higròmetre, a la cara Est un termòmetre de mercuri i a l’Oest un baròmetre. Els aparells eren grans, d’uns 60 o 70 centímetres i estaven muntats sobre una planxa metàl·lica de color negre amb els números i les línies de les graduacions gravats i pintats en daurat.
En les arestes de la columna que són aixamfranats, hi havia altres planxes de marbre amb textos gravats i les lletres pintades de color vermell en les que es podia llegir una breu i senzilla explicació de com llegir els instruments de mesura i incloïa altres dades com notícies i efemèrides meteorològiques de la ciutat.

1922 Columna maeteorològica 1.detall J. Salvany. BC

La columna de la Ciutadella el 1922. Fons J. Salvany. Biblioteca de Catalunya.

L’alçada total de la columna és de 3,72 m. Està rematada per una cornisa i una esfera de 71 centímetres de diàmetre que és un rellotge solar amb els números gravats de manera que marca les hores fent-se ombra a si mateixa. Sobre el rellotge hi havia una barra de ferro de dos metres amb una creu fixa que assenyalava els 4 punts cardinals, especificats amb les inicials de cada un. Tota l’estructura del penell era de color daurat, a sobre mateix hi havia la fletxa mòbil que marcava la direcció del temps i acabava amb una part plana que tenia la forma de l’escut de Barcelona amb les barres i creus vermelles.

Com una anècdota curiosa del moment cal dir que el punt cardinal de l’Oest no estava representat per la lletra O sinó per la W de l’anglès, i això va ser motiu de polèmica amb diverses crítiques i justificacions a la premsa.

Hi ha una varietat infinita de models antigues i modernes, senzilles i sofisticades. Aquestes es troben respectivament a  Basilea, Suïssa; Saarbrücken, Alemanya; Viena i Pilsen República Txeca.

La columna malgrat el seu aspecte humil i tractar-se d’un element modest és un monument de valor històric important i representa una fita destacada en la història de la ciència a Barcelona que caldria donar a conèixer millor i conservar.

Publicat dins de Barcelona, Columnes meteorològiques, Elements de jardí, Espai públic, Exposició Universal, Josep Fontseré i Mestres, Josep Ricart i Giralt, Paisatge urbà, Parc de la Ciutadella, Segles XIX-XX, Sense categoria | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Apunts sobre botànica ornamental i jardins singulars a la província d’Albacete 2

A banda dels espais naturals d’Albacete he vist algunes espècies botàniques, exemplars singulars i composicions jardineres a destacar.

A la població d’Almansa he trobat, a la Plaza de las Agustinas, un ailant (Ailanthus altíssima) possiblement centenari i amb seguretat dels més grans de la península amb més de 8 m de circumferència. El seu aspecte no és bell ni espectacular, perquè ha estat coronat moltes vegades i té part del tronc buit, però conserva, malgrat tot, la força i vitalitat pròpia d’aquesta espècie perillosament invasora.

IMG_20220731_202718 Pl. de las Agustinas. Ailanthus altissima redsig

Ailant (Ailanthus altissima). Almansa. Castilla-La Mancha. Jordi Diaz Callejo, 2022

La població de Riópar, és coneguda per tenir en el seu terme el parc natural de los Calares del Mundo y de la Sima amb el naixement del riu Mundo i per tenir com origen ser la colònia instaurada a finals del segle XVIII, en època de Carles III, de les Reales Fàbricas de Bronce y Latón de San Juan de Alcaraz. D’aquesta fàbrica hi ha un museu, encara pendent dels recursos necessaris i d’un bon projecte museístic, fet amb molt entusiasme i interès, i nombrosos objectes, eines i maquinària que val la pena visitar.

IMG_20220804_173023-1 Platanus sp redsig

Túnel de plàtans a Riópar. Jordi Diaz Callejo, 2022

Una de les primeres sorpreses quan arribes a aquesta antiga colònia industrial és quan entres a la població per la carretera CM-412 que ve del Puerto de las Cruzetas i de més enllà, de Villanueva de los Infantes i Valdepeñas. La carretera es converteix en el Paseo de los Platanos, un vial de plàtans centenaris. Hi ha més de 60 exemplars alineats a banda i banda del passeig de la mateixa mida i tractaments culturals, tots molt iguals i gairebé sense falles, formant un túnel on la temperatura i ombra propicien un entorn fresc i agradable únic. El tram central és el més espectacular, on no falla cap arbre i s’aprecien millor els beneficiosos efectes ambientals i l’alt valor paisatgístic del conjunt.

No m’atreveixo a dir que aquests arbres siguin contemporanis a la creació de la colònia, és a dir pels vols el 1800, però no hi ha dubte que són més que centenaris i que caldria que aquesta plantació singular comptes amb algun tipus de reconeixement i protecció.

IMG_20220801_114310 redsig

Templet i conjunt de la Fuente de las Ranas. Parque de los Jardinillos. Albacete. Jordi Diaz Callejo, 2022

A Albacete vaig sorprendre’m amb un petit jardí al centre urbà conegut com el Parque de los Jardinillos. Es tracta d’un jardí vuitcentista, construït a principis del segle XIX. Té una forma triangular i està organitzat a partir d’un passeig central i parterres i altres camins als laterals. El sector que conserva millor l’ambientació vuitcentista és la més ampla del triangle amb parterres i dibuixos interiors amb bordura baixa d’evònim i una singular font amb un templet al centre al qual s’accedeix per dos ponts. Tot construït amb rocalla excepte la cúpula del templet que és de ceràmica vidrada.

IMG_20220801_115909-1 redsig

Font al Parque de los Jardinillos. Albacete. Jordi Diaz Callejo, 2022

IMG_20220801_121214 redsig

Entrada al Parque de los Jardinillos. Albacete. Jordi Diaz Callejo, 2022

Es tracta d’un jardí, que conserva altres elements vuitcentistes, al meu entendre molt interessant perquè és una mostra dels inicis de la jardineria pública municipal. Crec que els municipis que han pogut/sabut conservar-los els haurien de recuperar, restaurar i fer valdre el valor històric, i més quan existeix documentació i imatges que ho farien possible. Conservar els jardins antics amb elements i característiques d’interès patrimonial hauria de ser una prioritat dels serveis de jardineria municipals.

Cal reivindicar el valor cultural d’aquests jardins i promoure el seu estudi, no solament des del punt de la jardineria, sinó en el context històric, social i urbanístic de les poblacions. Si no ho fem, estem segrestant la crònica popular, una visió de proximitat de la història social, cultural i urbanística important de les nostres poblacions i ciutats.

Publicat dins de Botànica, Castilla-La Mancha, Colonies industrials, Elements de jardí, Espai públic, Jardins, Ornamentació de jardins, Ornaments de jardí, Paisatge urbà, Patrimoni industrial, Restauració i conservació de jardins, Segles XIX-XX, Sobre arbres | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Apunts sobre els parcs naturals de Las Lagunas de Ruidera i de los Calares del Rio Mundo a Castilla-La Mancha

IMG_20220803_103547redsig

Parc Natural de Las Lagunas de Ruidera. Castilla-La Mancha. Jordi Diaz Callejo, 2022

He dedicat uns dies d’agost a conèixer els parcs naturals de Las Lagunas de Ruidera entre  les províncies d’Albacete i Ciudad Real i el Parque Natural de los Calares del Rio Mundo i de la Sima. Ambdós són paratges naturals molt estimats per la població local i de la comarca.

IMG_20220801_230150 redsig

Laguna Tomilla. Parc Natural de Las Lagunas de Ruidera. Castilla-La Mancha. Jordi Diaz Callejo, 2022

El parc natural de Las Lagunas és un complex format per 15 estanys al llarg d’uns 30 km que donen origen al riu Guadiana. És un espai sorprenent d’aigües transparents  d’un color turquesa que canvia segons la llum del sol. Els estanys són d’origen càrstic que estan separats per parets calcàries de travertí que en algunes indrets forma petites cascades i salts d’aigua. Es tracta d’un dels pocs ecosistemes humits de Castella-La Mancha.  La vegetació dominant a les muntanyes de l’entorn són els alzinars i savinars i a les llacunes les arbredes d’àlbers, pollancres i vegetació palustre dominada per la mansega o jonc moresc (Cladium mariscus), la balca (Typha latifolia i T. domingensis) i el canyís d’aigua dolça (Phragmites australis). Alguna de les llacunes té la singularitat d’una petita planta carnívora de flors grogues anomenada Utricularia australis que gràcies a unes petites bosses captura puces d’aigua de les que extreu els nutrients que necessita.

IMG_20220803_144223redsig

Laguna Lengua. Parc Natural de Las Lagunas de Ruidera. Castilla-La Mancha. Jordi Diaz Callejo, 2022

Afortunadament, el turisme no està massificat tot i que és un indret amb molts vistants provinents de les comunitats pròximes.

IMG_20220804_121824redsig1

Cascada del Lago-Chorros del Rio Mundo. Albacete. Castilla-La Mancha. Jordi Diaz Callejo, 2022

El parc natural de los Calares del Rio Mundo es troba en un paisatge de muntanya que sorprèn per les espectaculars formacions hidrogeològiques, també d’origen càrstic, i per la seva flora. L’indret més espectacular del parc és el naixement del riu Mundo que sorgeix d’una cova en una gran paret vertical en semicercle que tanca tota la vall. L’aigua que surt de la cova té una caiguda de més de 80 m i va recorrent el darrer tram de la paret formant petites llacunes anomenades calderetas. El parc té una gran riquesa botànica amb més de 1300 espècies descrites el que representa gairebé el 20% de les espècies localitzades en tota la península ibèrica. El paisatge està dominat per pinastres (Pinus pinastre) i pinassa (Pinus nigra) amb taques de frondoses amb rotaboc (Acer opalus subsp. granatense) moixeres de pastor (Sorbus torminalis), omes (Ulmus glabra) i reductes amb teixos (Taxus baccata) o grèvol (Ilex aquifolium).

Cascada del Lago-Chorros del Rio Mundo, Papallona, la insectívora Pinguicula mundi i pinassa, Pinus nigra al Parc Natural de los Calares del Mundo y de la Sima. Albacete. Jordi Diaz Callejo, 2022

Com a curiositat, penjada d’algunes pedres i parets de travertí calcari humides es pot trobar una planta insectívora anomenada Pinguicula mundi que gràcies a les seves fulles enganxoses, reté petits insectes que digereix.

Publicat dins de Botànica, Castilla-La Mancha, Parcs Naturals, Sobre arbres | Deixa un comentari

Un banc amb biografia. L’exedra dels Jardins del Mas Ravetllat

Exedra mas Ravetllat.redsig

Exedra del Mas Ravetllat, als Jardins del Doctor Pla i Armengol. Jordi Diaz Callejo, 2020

Una exedra és una construcció descoberta de planta semicircular amb seients i respatller fixos en la part interior de la corba, en la que es genera un espai interior. La paraula està formada per les paraules gregues ex i hedra que significa ”seient a l’exterior”.

Originàriament, a l’antiga Grècia era una sala oberta a una stoà o pòrtic, on trobar-se i conversar. Aquestes estructures, a vegades envoltades de columnes s’utilitzaven en gimnasos i places públiques. La part circular facilitava el contacte amb els interlocutors, ja que tots podien veure’s les cares. Normalment, estaven decorades amb lleons, dofins o elements vegetals i habitualment fulles d’acant. També se solien situar als laterals del banc dos esfinxs, en forma de criatures fabuloses amb cos de lleons alats. Aquests éssers s’interpreten com a guardians de les opinions, secrets i converses dels tertulians.

Aviat les exedres foren emprades en els cementiris grecs. Les lleis gregues prohibien explícitament enterrar dintre de les ciutats, però tampoc es disposava de recintes per fer-ho, de manera que els camins d’entrada a les poblacions es convertien en espais d’enterrament i lloc on erigir monuments funeraris. L’enterrament tradicional grec consistia a mantenir un petit monticle de terra sobre de la tomba, marcar la parcel·la amb pedres o més terres i quan els diners ho permetien posar una làpida de pedra. Era tradició que de tant en tant amics i familiars s’acostessin a la tomba per retre homenatge al difunt i ho celebressin amb vi i menjar. Si la família tenia recursos, se solia escollir una tomba que fes de taula per facilitar-ne l’àpat de la celebració. El pas lògic següent va ser construir un lloc còmode on familiars i amics es poguessin trobar per conversar, fet que va portar les exedres als cementiris. L’exedra s’adaptava perfectament a aquest entorn: la seva forma semicircular delimitava la parcel·la funerària i el seu seient permetia la comoditat dels assistents al dol.

Exedra de la Via del Sepulcre. Pompeia. Wikimedia. Carole Raddato

Exedra de la tomba de la sacerdotessa Mamia, a la Via del Sepulcre. Pompeia. Wikimedia. Carole Raddato

L’exedra fou adoptada pels romans convertint-se en una construcció molt popular en espais públics adaptada a altres usos arquitectònics. Es va incorporar a les façanes d’edificis combinades amb nínxols i estàtues i com a absis amb columnes a l’interior d’edificis. Les exedres com a monument funerari s’ha anat reproduint a molts cementiris de tot el món amb varietat de materials, al llarg d’èpoques diferents.

Aquesta construcció, a mig camí segons la seva configuració, entre monument i mobiliari va fer un salt als parcs i jardins a partir del descobriment cap a 1770 de la tomba de la sacerdotessa Mamia, a la Via dei Sepolcri de Pompeia. El banc-tomba de Mamia de Pompeia i sobretot el seu braç que finalitza en les urpes d’un lleó és una de les construccions més admirades i descrites del recinte.

El seu impuls per convertir-se en un element clàssic del jardí es considera que es deu a la seva incorporació en una pintura (1789-1790) de l’alemany Johann H. Tischbein on apareix la duquessa Anna Amalia de Sajonia-Weimar en les runes de Pompeia asseguda sobre el banc de la tomba de la sacerdotessa i sobretot, la inclusió d’aquest element en el repertori de l’arquitecte i pintor Karl Friedrich Schinkel.

Alemanya era en aquell moment el cor del romanticisme on els filòsofs, poetes, pintors i arquitectes responien per igual al romàntic i al clàssic. Schinkel les incorporarà, primer en els seus quadres i després projectant i construint-ne diverses als jardins del pavelló del Castell de Charlottenburg a Berlín i en el castell de Charlottenhof al parc de Sanssouci, Postdam el 1826-1827. Una de les característiques de les exedres de Schinkel, són els peus laterals amb les urpes de lleó, el segell de Pompeia.

Una de les exedres de Sanssouci. Potsdam

Una de les exedres dels jardins de Sanssouci. http://www.musikfestspiele-potsdam.de

Schinkel, un arquitecte que liderà el moviment romàntic incorporant elements característics del classicisme grec, popularitzà la construcció d’exedres incloent-les també a l’hipòdrom de Tegel, prop de Berlín i en alguns edificis funeraris com la tomba de la família Humboldt a Berlin-Tegel. Per l’arquitecte l’exedra funcionava com un objecte de decoració, que ennobleix l’espai, però que també ajuda a l’organització d’aquest espai, formalitzant paisatges. Aquesta exaltació de l’exedra la traspassà als seus deixebles i jardiners col·laboradors com Peter Josep Lenné de manera que a l’Alemanya de mitjans de segle XIX es va establir una veritable moda per incloure exedres en els jardins.

Tumba familiar de la familia von Humboldt. Wikipedia

Tumba familiar de la familia von Humboldt. Wikipedia, 2012

Les exedres es van convertir en un objecte neoclàssic que en els jardins alemanys del segle XIX, feien participar el visitant de l’experiència cultural amb el passat i expressaven una idea de grandesa. Cada cop més grans i nombroses, abandonen la seva funció de seient per transformar-se en l’element principal i centre organitzador de l’espai dels grans jardins on es situen. De la mateixa manera s’incorporaren també l’urbanisme en les grans places i bulevards sorgits de l’enderroc de les muralles medievals de moltes ciutats a mitjans del segle XIX.

Exedra de las Tullerias

Jardins de les Tulleries. Paris. http://www.aparisconelena.wordpress.com

A partir d’aquest moment s’integrarà com un motiu per a l’art europeu del jardí. Existeixen exedres als jardins de Postdam, com hem vist, també al de Weimar i Babelsberg a Alemanya i als Jardins de Tulleries a París.

A Espanya no existeixen gaires construccions en exedra, ni tampoc bancs. La composició en exedra més famosa de jardí és la de la Plaza de los Emperadores en el Parque del Capricho de la Alameda de Osuna a Madrid i el banc en exedra més conegut el del Jardín Botanico Historico de la Concepción a Màlaga, inspirat en el model clàssic de Schinkel.

Exedra del Parque de la Alameda de Osuna. Aj. Madrid

Exedra del Parque de la Alameda de Osuna. A. Dellanotte. Aj. Madrid, 2018

Exedra del jardín Botànico de la Concepción. Malaga.jpg

Exedra del Jardín Botanico Historico de la Concepcion a Màlaga. https://laconcepcion.malaga.eu

A Catalunya només tinc coneixement de l’existència d’una exedra a Montserrat, a un dels monuments situats al camí de la Santa Cova i la del jardí noucentista del Mas Ravetllat, als Jardins del Doctor Pla i Armengol del barri del Guinardó. Per descomptat que existeixen altres bancs en corba i amb presentació semicircular, però no mantenen la tipologia característica de les exedres.

3Exedra a un Monument del Camí de la Santa Cova redsig

Exedra de Montserrat. Joan Martorell, arquitecte, 1904. Jordi Diaz Callejo, 2019

L’exedra del Jardí del Mas Ravetllat és un homenatge a la figura de Joaquim Ravetllat, l’investigador i veterinari que juntament amb el Dr. Ramón Pla van crear el 1922 l’Institut Ravetllat-Pla dedicat a l’estudi i tractament de la tuberculosi. Està ubicada en el jardí més baix, pròxima a l’entrada principal de l’antic l’Institut Ravetllat-Pla i dels laboratoris, a un lateral de l’esplanada que es forma davant de la façana.

L’exedra està construïda en terracota. L’argila vermella cuita és un material clàssic utilitzat des de molt antic per a la construcció de recipients i per a la realització objectes decoratius de grans dimensions com escultures, relleus i ornaments arquitectònics. Per les seves connotacions clàssiques molts dels ornaments dels jardins d’estètica noucentista estan realitzats amb aquest material. El banc té a cada extrem la figura d’un lleó mitològic alat amb banyes, que es reprodueix amb les ales mig obertes a cada una de les potes. El respatller està decorat amb un relleu on es representa un petit test central del què surten motius vegetals i dos ocells que prenen la forma d’aus del paradís amb llargues cues.

L’espai generat pel semicercle està pavimentat amb toves i maons i en la part central hi ha un petit estany amb aigua i vegetació. Al centre del banc, trencant la seva continuïtat s’erigeix un monòlit de pedra amb una placa de bronze que recorda la figura del Dr. Ramón Pla i Armengol. Originalment, hi havia inserit un medalló amb la imatge gravada de Joaquim Ravetllat i en la coronació del monòlit s’incorporava un gerro de terracota que recordava una urna funerària, ara desaparegut.

El banc i detalls abans de la restauració. Mas Ravetllat, 2015

El banc en exedra és un component més del jardí del Mas Ravetllat que ens acosta a l’ideari noucentista i al món clàssic del qual prenia model i inspiració, emparant una doble funció, la de monument funerari a un esser estimat i la d’element ornamental amb voluntat paisatgística.

Publicat dins de Barcelona, Elements de jardí, Espai públic, Jardins, Jardins a recintes industrials, Noucentisme, Ornamentació de jardins, Ornaments de jardí, Paisatge urbà, Paris, Restauració i conservació de jardins, Segles XIX-XX | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

Els jardins també formen part del patrimoni industrial

Aquesta galeria conté 2 fotografies.

S’entén per patrimoni de la societat industrial el llegat cultural, social, científic i tècnic d’un model de societat que va néixer amb la revolució industrial durant el segle XIX i que va entrar en crisi amb la globalització i les … Continua llegint

Més galeries | 1 comentari