Més sovint del que voldria, veure el que fan els paisatgistes contractats i els departaments de projectes de les nostres ciutats i poblacions em deprimeix.
La meva manera de veure les coses no és rellevant, però m’agradaria creure que és obvia, lògica i elemental.
Tenim un patrimoni urbanístic i jardiner que per damunt de tot està considerat un bé comú, i per això l’hem catalogat. Es pretén preservar-lo, per això també el valorem des de diferents àmbits legislatius com són el cultural i el urbanístic i l’emparem sota diferents figures i graus de protecció.
En altres jardins, igualment valuosos i reconeguts però de titularitat privada, tot i que tenen certes restriccions, podem permetre que s’actuï amb més llibertat. No ens queda més remei, car la legislació sol protegir la parcel·la però no les característiques i els elements que els configuren. Ara bé, en els jardins i parcs comunitaris de les nostres ciutats, els jardiners i paisatgistes quan han d’intervenir sobre un jardí ja existent, tenen l’obligació de vetllar per mantenir i restituir l’esperit del lloc. Més si parlem de jardins centenaris.
El paisatgista jardiner no ha de posar la seva intel·ligència al seu servei particular, ben al contrari, ha d’estar per damunt de tot, -i les regidories i en el seu cas la Conselleria de Cultura se n’han d’assegurar-, al servei del patrimoni.
Si parlem de patrimoni, la tasca bàsica, la més òbvia i essencial és la de conservar i mostrar a la ciutadania (a la societat) els triomfs de les obres col·lectives o d’autor dels nostres predecessors.
Si parlem d’espais catalogats, el més important és el patrimoni, no la creació.
Qualsevol paisatgista que treballi sobre el patrimoni ha de saber controlar el seu ego. Es un servidor a la societat i s’ha de posar a les seves ordres.
És una qüestió delicada però important. Un servidor de la jardineria o professional del paisatgisme ha de mostrar-se orgullós de rebre un encàrrec per actuar sobre un espai protegit, però sis plau, que no el maltracti, que no faci allò tant malauradament sovintejat de dir: aquest espai tant important i emblemàtic de (posar el nom de la població) necessita un projecte que afavoreixi la seva dinamització. Un projecte nou que posi ordre a l’espai millorant el mobiliari, la il·luminació i s’adapti als nous temps i necessitats, … Hi afegiré les meves genialitats i incorporaré el que em vingui de gust amb argumentacions “històriques” adaptades a les meves idees preconcebudes, demostrant que l’estrella sóc jo i l’espai un simple pretext.
Aquesta perillosa visió augmenta cada cop més en els parcs i jardins de les nostres ciutats, també en el enjardinament i tractament paisatgístic de places, avingudes i carrers emblemàtics, desfigurant-los. Prou, sisplau!
Es que encara no hem sabut crear en el nostre àmbit un professional que es dediqui a aquesta activitat?
Segurament encara no hem sabut fer créixer en les nostres institucions i càrrecs electes la sensibilitat necessària per exigir aquest professional que la seva genialitat competent consisteixi en treballar pel patrimoni.
Hem d’afavorir i estimar la nostra creativitat i fer-la brillar, però també hem de preservar la personalitat dels nostres espais verds i la seva capacitat evocadora i identitaria.
La diferenciació i l’originalitat no cal cercar-la només en la transformació constant que pretesament ens situa en la capçalera de la modernitat; també la recerca i la preservació del que ja tenim és innovar i treballar pel futur.
jardins i patrimoni 