Principios de Botanica Funeraria, un tractat de jardineria modernista.

Principios de Botanica Funeraria és un llibre de petit format escrit per Celestino Barallat i editat el 1885 de gran interès per la nostra jardineria. Aquest advocat i escriptor culte i sensible als temes mortuoris i funeraris més que a la jardineria, va col·laborar a Diario de Barcelona, Lo Gai Saber, el Calendari Català i La Renaixensa. Especialista en qüestions funeràries com va demostrar en diferents assaigs i escrits, va ser membre de la junta de Cementiris de Barcelona i regidor de l’Ajuntament de Barcelona durant els anys 1875-1877. Va ser també membre actiu de diferents institucions i grups d’estudiosos, com la aleshores recent fundada Associació Catalanista d’Excursions Científiques o l’Academia de Buenas Letras de Barcelona de la que també va ser el seu secretari.

Celestino Barallat i Falguera

El llibre va gaudir d’una certa difusió, i va aparèixer en el moment oportú en quan que tractava d’un aspecte molt concret de la creació de la ciutat i definició de com havien de ser els espais públics i comuns a la ciutadania, encara que es pogués considerar com un espai secundari o accessori.  Malgrat tot, però la influencia real que va tenir en el disseny i transformació dels nostres cementiris encara està per valorar.
El cementiri de Montjuïc es va inaugurar el 1883 i per tant es anterior a l’aparició del llibre. Sembla difícil, doncs la participació directa de Barallat en la seva concepció o participació en el projecte ja que la seva implicació en la Junta de Cementiris és molt anterior a la construcció de Montjuïc. El que sí és possible és que en els àmbits administratius i gestors de la Junta de Cementerios existís un cert criteri previ, una certa influència establerta per Barallat anys abans de la publicació del llibre. No ho sabem segur.
El que si es cert és que des de dècades anteriors al text el tema dels cementiris parroquials dintre muralles, els jardins i espais públics oberts, i en definitiva la transformació urbana necessària per millorar la salubritat en la ciutat no era un assumpte banal. Barcelona havia estat reclosa entre muralles patint cícliques i repetides epidèmies, i aquesta situació despertava encara, malgrat l’enderroc de les muralles, prou interès en cercles erudits, polítics i populars com per que des de diferents àmbits s’intentés abordar possibles solucions.

L’enderrocament de les muralles el 1854 és punt de partida, i el Pla de l’Eixample el 1860 i l’enderrocament de la Ciutadella el 1868 dos de les fites importants d’aquesta transformació. El lema “ Los jardines son a la ciudad lo que los pulmones al cuerpo humano”, amb el qual Fontserè va guanyar el projecte pel Parc de la Ciutadella el 1872, és la verbalització d’aquestes teories higienistes i de l’esperit de transformació d’una ciutat amb voluntat de convertir-se en una ciutat moderna i cosmopolita.
El Principios de Botanica Funeraria va aparèixer en aquest moment en el que ja s’havien consolidat moltes d’aquestes idees i començaven a cristal·litzar els projectes d’un nou urbanisme carregat de concepcions higienistes però també d’aires de modernitat amb un impuls renovador de la ciutat que afectava a totes les facetes de la societat. Les Exposicions Universals havien servit a altres ciutats com a plataforma per les grans renovacions urbanes i Barcelona va aprofitar l’exposició de 1888 per consolidar aquests principis i donar-se a conèixer internacionalment.
Paris és en aquests moments la gran capital d’Europa i on Barcelona te posats els ulls. Allò que dóna caràcter de gran metròpoli a les ciutats, a més a més dels factors geogràfics o arquitectònics, son els elements culturals, científics, industrials, econòmics i sobre tot socials i Barcelona no es limita a transformar el seu urbanisme, en pocs anys fa un salt quantitatiu i qualitatiu important en la seva organització.

Els Principios de Botanica Funeraria constitueixen un vertader tractat de jardineria com no hi ha d’altres. Es citen gairebé 400 espècies entre les apropiades i les no apropiades per als jardins, l’ornamentació o la representació vegetal en els cementiris. Es tracten també aspectes de disseny, combinació d’espècies, perspectives, etc.
Es configura d’aquesta manera en una de les poques publicacions per no dir l’única, sobre jardineria modernista i un dels pocs tractats autòctons sobre jardineria. Recordem que els primers escrits de N. M. Rubió i Tudurí son dels anys 20 segons recull Mercè Rubió i Boada a Nicolau M. Rubió i Tudurí (1891-1981) en El Jardí Obra D’Art, i que el llibre que podríem considerar com el seu “tractat de jardineria”, El Jardin meridional, no apareix fins el 1934.
Es tracta doncs, d’un llibre exquisit per a les persones interessades en la jardineria i el paisatgisme que pot donar resposta a moltes imatges clàssiques de jardins tradicionals que tenim impregnats en el subconscient sense conèixer el model concret.
Barallat ens deixa en paraules de Jaume Bover  “un modelo de jardín funerario empapado de mediterraneidad y clasicismo, perfectamente ligado a la tradición y la cultura popular.”

Tant debò, com ell mateix suggereix , la relectura pugui servir per emprendre una tasca descuidada, la restauració vegetal de cementiris antics avui degradats. Un cementiri antic ben conservat o restaurat és un espai artístic amb massa freqüència ignorat per la societat, un espai idoni per ser contemplat amb interès pedagògic, doncs els cementiris son una singular manifestació de la cultura i un catàleg d’arquitectura i escultura inserits en un paisatge vegetal, plantat i representat, ple de simbolisme. És també un índex del gust i testimoni històric.

Aquest escrit és l’extracte d’un estudi propi no publicat sobre el llibre en el que s’analitzen i relacionen les espècies que apareixen citades i la seva utilitat i idoneïtat d’ús.
La imatge de Celestino Barallat prové del bloc de Jorge Ordaz, la portada del llibre i les del cementiri de Berga de l’autor.

Celestino Barallat. Principios de botànica funeraria. Barcelona: Alta Fulla,1984. Facsímil de l’edició del llibre Principios de botànica funeraria. Barcelona: Tipo-litografia de Celestino Verdaguer, 1885.