Patrimoni industrial. Notes sobre el jardí de la fàbrica Elizalde.

Els jardins dels recintes fabrils representen una part de la jardineria del nostre país, gens estudiada i reconeguda, però sens dubte interessant. Recuperar part de la memòria pel que fa als jardins integrats a les fàbriques també forma part del coneixement d’una societat, del recordatori de la manera de ser i d’una forma de comportar-se característica del desenvolupament industrial d’algunes empreses del país.

El dia 16 d’abril de 1914 va circular pels carrers de Barcelona el primer vehicle sortit de la factoria Elizalde, una empresa que tenia la planta de producció al Passeig de Sant Joan de Barcelona i que destacà pels seus automòbils de luxe i esportius, així com pels motors d’avió que començà a produir a partir de 1925, poc després de la mort del seu fundador, Arturo Elizalde Roubier.
Sabem poques coses del jardí de la fàbrica, però ens acostarem gràcies a un magnífic article que sobre els terrenys on es va construir la fàbrica ha escrit Antoni Gonzalez Moreno-Navarro que ha dedicat molts anys a l’estudi històric i urbanístic de la zona.

Superposició de la trama del Pla Cerdà amb la ubicació de l’antic Mas de Can Delriu el 1859. L’antic torrent Pregon es correspondria amb l’actual passeig de Sant Joan. Font: Gonzalez Moreno-Navarro, Antoni. La singular mansana de l’Elizalde. Barcelona: L’Avenç S.L. n. 394, oct 2013

El 1859 tots els terrenys al voltant de l’actual illa de l’Eixample barceloní compresa entre els carrers Rosselló, Pg. de Sant Joan, Còrsega i Bailèn ja pertanyien a una única propietat agrícola, la casa pairal coneguda com Can Delriu. En aquell moment les seves terres eren encara conreades i el mas era utilitzat per la seva propietària, Paula Font Cuyas, com a segona residencia fora muralla.
La lenta transformació dels antics terrenys agrícoles, d’aquesta zona del encara terme municipal de Gràcia, en terreny urbanitzable no començaria fins a la darreria del segle.
El 1894 els hereus de Paula Font van començar a vendre els terrenys edificables de la finca de manera que, tot i que encara no estaven urbanitzats els carrers perimetrals, casualment l’espai corresponent a la futura mansana de l’eixample ja va quedar configurada en aquell moment. La parcel·la sencera la va adquirir Jaume Alegret Vidal.
Per la significació i notorietat del comprador, advocat i notari de Barcelona, la illa de cases seria coneguda durant molts anys com «la mansana de l’ Alegret», El nou propietari va conservar la vella masia Delriu que havia restat, per casualitat, gairebé al bell mig de la illa i l’any següent a la compra, el 1895 va construir una nova casa amb accés des del torrent Pregon, actual passeig de Sant Joan que encara estava sense obrir.

Font: Gonzalez Moreno-Navarro, Antoni. La singular mansana de l’Elizalde. Barcelona: L’Avenç S.L. n. 394, oct 2013.
La fabrica Elizalde el 1921. Es pot observar perfectament el jardí en la cantonada del passeig de Sant Joan amb el carrer Rosselló, que ocupava una part significativa de tot el conjunt fabril.

Projectada d’acord amb l’estil neogotíc de fi de segle, constava de planta baixa, pis, golfes i una torre coronada amb coberta piramidal. Annex a l’ angle de ponent hi havia un altre cos, de dues plantes i coberta composta. Ocupava en planta 321 m2. La resta de la superfície de la mansana, tota tancada, va restar ocupada per horts, arbrat i un jardí a l’angle de llevant, a tocar de la cruïlla del passeig i el carrer del Rosselló.Pel que respecta als nous usos de la propietat, Jaume Alegret va llogar una part dels edificis a Josep Maria Vallet Arnau, mecànic emprenedor que instal•là un taller de reparació d’automòbils. Amb el temps, aquest, juntament amb Arturo Elizalde i el seu cunyat Rafael Biada van constituir la societat JM. Vallet i Cia, que seria la base de l’activitat industrial de la nova empresa Biada, Elizalde y Cia, que poc després es convertiria en la prestigiosa fàbrica Elizalde d’automòbils i motors d’aviació.

L’antic Mas Delriu al centre de la imatge i al seu davant el paluet de Jaume Alegret.

La factoria principal es va aixecar a la banda del carrer Còrsega, i les successives ampliacions de la fàbrica van anar ocupant la mansana pels laterals de Còrsega i Bailèn, (l’edifici que va acollir la forja, projectat per Adolf Florensa es va fer al xamfrà Còrsega-Bailén), i l’interior de l’illa, respectant l’espai ocupat pel jardí al xamfrà del Passeig Sant Joan amb Rossellò.
La revista Técnica , de l’Associació d’Enginyers Industrials recollia en un article el 1922 que la fàbrica Elizalde “s’havia convertit en una de les mes modernes i equipades d’Europa… les naus s’alternen amb amplis carrers interiors i jardins, grans espais a l’aire lliure que donen una imatge de benestar als treballadors”. En aquell moment, a prop del passeig es mantenia el xalet, convertit en oficines i direcció, l’antiga masia Delriu al seu darrera i entre la casa i el carrer Rosselló el jardí on destacàvem palmeres i coníferes.

La fàbrica el 1941. Font: Fundació Elizalde.
Cal destacar de la imatge el singular projecte d’enjardinament del Passeig Sant Joan.

El 1932 encara es tenen noticies sobre l’existència dels jardins, però poc desprès, entre 1933 i 1936 es van ampliar els tallers i van desaparèixer bona part els mateixos.
La fàbrica va ser un dels primers objectius dels bombardejos dels aliats de l’exèrcit franquista sobre la ciutat de Barcelona. El 13 de febrer de 1937, el creuer italià Eugenio di Savoia va llançar 24 obusos sobre la zona límit entre Gràcia i l’Eixample. L’objectiu era la fàbrica de motors d’aviació i material de guerra Elizalde. Va ser el primer bombardeig amb víctimes de la Guerra Civil sobre la ciutat i va convertir Barcelona en la primera gran ciutat europea bombardejada a la rereguarda. El bombardeig va causar una gran consternació a la població perquè era el primer cop que la capital catalana patia els efectes directes de la guerra, tot i ser a més de 300 quilòmetres de la línia de front.
Desprès de la Guerra, el 1940 es va enderrocar l’antiga masia Delriu per encabir una nova nau, tot i això, es va conservar el xalet com a oficines i direcció, i es van mantenir més de 3.000 m2 d’espais lliures a l’interior de l’illa, gairebé tots destinats a vials interiors. En aquest moment els jardins havien desaparegut, només quedaven dempeus alguns exemplars d’arbrat i palmeres a tocar de les naus.

Aquest article és un resum i deutor pràcticament en la seva totalitat de l’article d’Antoni Gonzalez Moreno-Navarro titulat La singular mansana de l’Elizalde publicat per la revista l’Avenç d’octubre de 2013.

Per mes informació sobre el primer bombardeig a Barcelona durant la Guerra Civil:
Fa 75 anys del primer bombardeig amb víctimes sobre Barcelona. BTV Notícies i Arxiu nacional de Catalunya

Per més informacions sobre la fàbrica Elizalde i la seva producció podeu consultar: Fundación Elizalde