La parcel·la del xamfrà on actualment es troba la Conselleria d’Interior, a la cantonada del Passeig de Sant Joan amb el carrer Diputació, va ser durant molts anys la seu social d’Aigües de Barcelona. L’edifici i el desaparegut jardí van ser concebuts originàriament com a vivenda habitual de Frederic Ricart important empresari del tèxtil i propietari de Can Ricart, una de les indústries de major reputació a l’Espanya de finals del segle XIX.
La construcció de l’edifici no va finalitzar-se totalment fins el 1887, però tenim constància que el 1883 ja estaven acabats el jardí de 1.781,54 m2 “amb un umbracle construït de fusta, cascada i altres dependències pròpies d’un lloc d’esbargiment i lleure”. Faltava posar fi, segons l’apunt del Registre de la Propietat del desembre de 1883, als treballs de distribució i tabiqueria interior, coronar una part de la terrassa i ultimar l’hivernacle al que s’accedia des de la primera planta.
L’umbracle i l’hivernacle, situat aquest en la part posterior de l’edifici, eren els dos elements més significatius del conjunt de construccions. El jardí era l’element central en la organització de l’espai, actuava de punt de recepció principal i d’unió entre les altres construccions. La façana i accès principal de la mansió s’orientava al jardi i no al passeig.
La organització de la parcel·la i la construcció de l’edifici, projectat per Josep Fontseré i Mestres, incorporava un jardí igual a com ho havien fet altres edificacions de l’Eixample pocs anys abans. La construcció d’edificacions amb la tipologia de palauet amb jardí va ser, tot i que no gaire usual, característica de grans propietaris durant les primeres dècades de desenvolupament de l’Eixample barceloní fins el moment en que, aproximadament en la dècada dels anys 1880 el preu del sòl ja no ho va permetre, i poc a poc van anar desapareixen, essent ocupats els seus solars per construccions amb la tipologia d’edifici de pisos i mitjaneres alineats a vorera característics de l’Eixample. En aquest sentit i per les dates de la seva finalització, el Palauet del Marquès de Santa Isabel al Passeig de Sant Joan de Barcelona es podria considerar un edifici amb una tipologia de construcció a deshora del seu temps.
Aquest fet només es pot entendre per una voluntat decidida d’enjardinament per part del projectista o per un desig explícit de la propietat.
Josep Fontserè és conegut sobre tot pel seu projecte del parc de la Ciutadella, el Mercat del Born i la urbanització del barri de la Ribera, però va ser un projectista sensible i compromès amb la jardineria com va demostrar a d’altres realitzacions com per exemple el Parc Samà situat entre Montbrió del Camp i Cambrils, o els reconeguts jardins de la fàbrica que els Ricart tenien al Poblenou de Sant Martí de Provençals.
L’umbracle, que ocupava totalment el xamfrà, es va transformar amb el temps en cotxera i garatge. En documents de l’Arxiu General d’Agbar, segons recull Juan Pedro Yániz, es descriu l’edifici un cop convertit en cotxera: “En el xamfrà hi havia un pavelló quadrangular destinat a garatge i cotxera, al seu extrem esquerra s’assenyala l’existència d’un pou. Esta dividit en compartiments per a l’automòbil i dos carruatges i al costat dret tres compartiments més, un pel guardamés, palla, gra i garrofes, un altre pel cavall i el darrer pel mosso de quadra.”
En una reforma realitzada a principi de la dècada dels anys 1960 es va suprimir l’umbracle i el mur que tancava el recinte.En el seu lloc l’arquitecte Ramón Tort Estrada va realitzar un enjardinament amb un estany en el que van viure molts anys uns cignes de color negre.
De la mateixa manera, tot i que l’hivernacle de la Ciutadella va ser projectat per Josep Amargós, l’hivernacle de la vivenda dels Ricart, responia al programa de com havia de ser i quins elements havia de tenir un jardí modern, com ja va establir el mateix Fontseré en el projecte per a la Ciutadella el 1872.
L’hivernacle encara es conserva tot i que ha sofert varies transformacions en les successives reformes de l’edifici. Es va construir originàriament en pedra natural, ferro i vidre uns 10 anys després de la construcció del Born, projectat també per Fontseré. Si el Born està reconegut com un dels exemples més importants de les experiències dutes a terme al nostre país sobre els models europeus de l’arquitectura de ferro, l’hivernacle es pot considerar com una obra de petit format però important per ser hereva directa d’aquesta tradició en la construcció d’edificis de ferro.
Les dues construccions cal considerar-les amb la importància que es mereixen, doncs no podem oblidar que l’umbracle del Parc de la Ciutadella, -segurament el primer edifici públic destinat al cultiu de plantes exòtiques de la ciutat- vat ser projectat per Fontserè el 1883, i per tant va construir-se quasi simultàniament al d’aquest Palauet.
jardins i patrimoni 