Jardineria municipal, un deute amb el patrimoni

“Patrimoni es tot aquell aspecte de l’entorn que ajudi a l’habitant a identificar-se amb la seva pròpia comunitat, en el doble i profund sentit de continuïtat d’una cultura comú i de construcció d’aquesta cultura. Això darrer per considerar que el valor patrimonial no resideix sols en el passat,
sinó que estem contínuament construint el patrimoni del futur”
MARINA WAISMAN

Cambiar tamañoCambiar tamañoIMG_2863.1Parc Municipal Moià Francesc Viñas signadaUn dels temes que encara més em sorprenen desprès de formar-me com a professional del patrimoni i d’haver estat treballant durant molts anys en l’àmbit de la jardineria gestionant la conservació i el manteniment de jardins, és constatar les contradiccions entre els objectius definits per la legislació respecte del patrimoni i la pràctica diària en el manteniment dels jardins que tenen la consideració legal de patrimoni, bé per estar catalogats com a BCIL o com a BCIN.

Fa anys que molts jardiners sensibles, anomeno aquí jardiner als professionals que es dediquen a la jardineria, són conscients que l’objecte de la seva disciplina, el jardí, és un element fràgil i que amb un bon manteniment es pot col·laborar a perpetuar i construir el patrimoni del futur, de la mateixa manera que determinades actuacions habituals de conservació l’estan desvirtuant i destruint poc a poc.

La immensa majoria dels jardins públics es troben sota la responsabilitat i gestió de les entitats municipals. També, la immensa majoria dels serveis municipals responsables de la jardineria subcontracten mitjançant concursos públics aquests serveis de manteniment del verd urbà, tot i que alguns municipis de Catalunya conserven brigades pròpies de jardiners i realitzen una gestió mixta dels parcs i jardins amb personal propi i amb subcontractes.
Hom pot pensar que existeixen unes normes i reglaments que fan possible una gestió que contempli el valor patrimonial com un element a tenir en compte en el manteniment dels jardins de les nostres ciutats.  Però la realitat és que el caràcter patrimonial dels nostres jardins no apareix ni es té en compte en la seva conservació.
En el cas majoritari en el que un municipi treu a concurs públic el manteniment de les zones verdes municipals, no és habitual que es facin distincions entre els parcs o jardins que el mateix municipi té catalogats per llei i els que no.
Els Plecs de Condicions Tècniques, que són documents contractuals entre l’ajuntament i la empresa que farà el manteniment, on es descriu com s’han de executar les feines de conservació dels jardins, no solen incloure cap referència  al caràcter patrimonial dels jardins que el mateix municipi ha qualificat de Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). Les descripcions de les operacions i les tècniques de manteniment, els calendaris d’actuacions, etc. que s’han de realitzar en els jardins catalogats i els que no ho estan solen ser les mateixes. L’import que el municipi abona per unitat de gestió és el mateix pels parcs catalogats que per a qualsevol altre espai verd de la ciutat. L’evidència ens sol demostrar que no existeix cap diferència en el tracte entre un jardí catalogat i un altre. Solen estar regulats pel mateix document i contracte sense especificacions ni criteris diferenciadors, i sota un mateix pressupost.
Aquesta és la realitat.

 Cambiar tamañoIMG_2869.1Parc Municipal Moià Francesc Viñas signadaLlavors doncs, em plantejo varies qüestions: on es contempla el valor patrimonial d’un parc o d’un jardí, si no existeix distinció en el manteniment d’un espai verd catalogat i un altre que no ho està?
Es preocupen realment els municipis de la conservació i de la protecció del bé amb el mateix interès que altres patrimonis clàssics com ho son els edificis catalogats, els monuments o els bens dipositats al museu municipal?
Podem pensar que es tracta d’un patrimoni de segona categoria? o que forma part d’un tipus de patrimoni, que podríem anomenar incòmode, perquè costa diners, s’ha d’atendre cada dia i encara no el sabem gestionar de manera “rendible” pels municipis?
Com és que en la gestió i manteniment d’aquests parcs i jardins catalogats com a BCIL o inclús BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional) no participen les Regidories/ Conselleries de cultura o els departaments de patrimoni que són els que tenen competència sobre els bens catalogats?
Per què no s’aprofiten totes les polítiques, recursos, tècniques i coneixements que es tenen des de les diverses disciplines de la gestió patrimonial: interpretació, museografia, etc?
La universitat i la nostra societat ha dedicat molts recursos a formar professionals especialitzats en la gestió patrimonial, per què el patrimoni jardiner encara està únicament en mans de “voluntariosos” jardiners?

Són moltes preguntes i ara per ara, amb respostes llargues i complexes.
Caldrà tornar-hi a parlar.

De moment el que és cert es que no existeixen protocols ni cap desenvolupament de la legislació catalana sobre patrimoni relacionada amb els jardins fora de la mera classificació recollida en la Llei del Patrimoni Cultural Català de 1993.

Les imatges són del parc Municipal de Moià. Moianès, comarca del Bages.
Marina Waisman (1920-1997) va ser una arquitecta argentina, que va destacar per la seva activitat docent, teòrica i crítica amb les noves corrents de l’arquitectura  iberoamericana. Va ser guardonada amb el  Premio América de Historia y Preservación del patrimonio de la Universidad Católica de Córdoba (Argentina).
Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Jardiners, Jardins, Paisatge urbà i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Jardineria municipal, un deute amb el patrimoni

  1. unpaisdecolores ha dit:

    Estic molt d’acord amb el que dius. Fa uns dies vaig tenir la sort de ser convidat a Versailles i els seus conegudíssims jardins. Realment, el patrimoni viu que significa el jardí arriba a eclipsar el propi palau. Un exèrcit de jardines el cuiden amb detall, pero perqué a França hi ha un altra visió del patrimoni on s’aposta i es defensa. A Catalunya puc dir-te que, a excepció d’algún jardí privat de renom, els jardins decepcionen tant per les atencions rebudes com per l’escàs pressupost i el péssim sentit estètic. I estic completament segur que no es fa cap diferència entre un jardí públic tipus parc infantil amb un de BCIL o BCIN. Un llàstima 😦
    Molts ànims i fins aviat!

    • És encoratjador saber que hi ha més professionals que pensen com tu, hi ha tant poc debat sobre el jardí i la jardineria!
      Com a màxim arribem a parlar de jardins o parcs concrets.
      Moltes gràcies pel teu comentari.
      Quina enveja passejar en aquesta època per Versalles!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s