Jardins històrics o jardins patrimonials (1a part)

Parc de Laribal. Montjuïc, Barcelona

El concepte de jardí històric ha arrelat en el llenguatge per definir un jardí antic al que se li associen alguns elements i valors especials que el converteixen en un espai singular.  La definició “oficial” de Jardí Històric la podem recollir dels diferents documents i declaracions elaborades per organismes internacionals preocupats pel patrimoni, normalment amb la intenció de facilitar la seva identificació i afavorir així la seva protecció i salvaguarda.  La majoria de les legislacions europees sobre patrimoni la recullen i en fan definició seguint els models d’institucions internacionals com la Unesco o l’Icomos.

La pròpia legislació espanyola o catalana en la normativa relacionada amb la cultura i el patrimoni també contempla la figura del Jardí Històric com una categoria en la classificació dels bens patrimonials.
La declaració elaborada per l’Icomos que fa referència als Jardins Històrics és la Carta de Florència de 1982, coneguda també com la Carta dels Jardins Històrics. En el document es reconeix per primera vegada de forma específica el valor patrimonial dels jardins protegint-los segons l’esperit d’un document anterior anomenat Carta de Venècia o Carta Internacional sobre la Conservació i Restauració de Monuments i Indrets Històrico-Artístics (1964), en la que ja apareixen conceptes com l’entorn paisatgístic (…el monument és inseparable del lloc on es troba…) i es marca una tendència a favor de petits monuments, el món rural, l’arqueologia industrial…etc. En la Carta de Florència es concreta específicament i es fixen uns principis bàsics per a la conservació i recuperació dels jardins. Aquesta publicació va ser en un principi, un instrument pel reconeixement, recuperació i posta en valor dels “grans jardins històrics i monumentals”,  però amb el temps ha estat també el punt de referència que ha facilitat la feina per reconèixer altres jardins importants des del punt de vista artístic o cultural més modestos.

Així doncs, pot ser s’entendrà millor perquè prefereixo parlar de jardins patrimonials i reservar el de Jardins Històrics per aquells que les lleis els han catalogat i definit així. A Catalunya tenim sis Jardins Històrics emparats sota la màxima protecció que existeix en la nostra legislació: Les Pesqueres i Passeigs de Banyoles, el Parc de la Ciutadella a Barcelona, el Parc de la Devesa a Girona, el Parc Samà a Cambrils, El Jardí de Mar i Murtra a Blanes i els Jardins de Santa Clotilde a Lloret de Mar.

Parc de la Ciutadella. Barcelona

Però no és de legislació sobre el que volia reflexionar, sinó del perquè emprar el concepte de jardí patrimonial i no jardí històric. La idea de jardí històric com hem vist, té associada una component administrativa i normativa, però també, pel concepte d’històric, ens fa retrocedir a un origen, a un punt de partida. La condició d’històric li atorga al jardí un paper d’objecte immòbil que ens obliga a fer un salt al passat i situar-nos en un moment estàtic de la seva realitat. Aquesta percepció del jardí ens allunya de la seva essència. Un jardí no es pot interpretar en termes d’inici i final, un jardí té més a veure amb el viatger que amb el turista, amb el recorregut que amb l’arribada…