Ca l’Arnús és una finca situada a Badalona, documentada des del segle XVI que va adquirir la seva fisonomia actual al llarg de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX. La seva configuració i l’ordenació respon a l’arquetipus de propietat rural establerta pels grans burgesos de Barcelona que adquirien finques rústiques en els municipis del pla barcelonès o a les seves proximitats per a usos de residència d’estiu, explotació agrícola i reserva de capitals.
Evarist Arnús i Ferrer (1820-1890) va adquirir en una subhasta, el 1859 una part de la propietat que es coneixia com a Manso Soley. La construcció de la Torre Arnús, segons plànols de Josep Oriol Mestres i les millores posteriors realitzades pel seu fill l’Emili, com l’entrada principal, l’estany i un petit castell en els jardins, obres de l’arquitecte Salvador Vinyals són alguns dels elements de l’interessant jardí que ens han arribat fins avui. El parc incorpora un dels edificis més singulars de Catalunya relacionats amb la meteorologia, una torre meteorològica única a tot el país provinent de l’antic Teatre Líric situat al carrer Mallorca de Barcelona.
Evarist Arnús era un financer que establí la casa de banca més important de Catalunya i Espanya i promotor del Casino Mercantil el 1860 i del borsí, antecedent de la Borsa de Barcelona. Va ser el financer de la gran burgesia barcelonina de finals del segle XIX i impulsor actiu de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, entre moltes altres iniciatives socials, culturals i polítiques relacionades amb Barcelona i Badalona.
El parc actual es coneix amb el nom Can Solei-Ca l’Arnús. El seu origen són dues finques rurals amb jardins de concepció, estil i època totalment diferents, però que per motius administratius i de gestió l’Ajuntament va decidir unificar-los en un sol parc. Actualment, pertany a la Xarxa Metropolitana de Parcs, que en fa la gestió.
Can Solei és públic des de la dècada dels anys seixanta i es s va obrir com a parc públic el 1977. Ca l’Arnús va ser expropiat els anys noranta. El conjunt com una sola unitat ja es va catalogar l’octubre de 1984 quan Ca l’Arnús encara era de propietat privada.
El jardí de Ca l’Arnús, d’ambientació vuitcentista, conserva una vegetació frondosa, sempre verda, diferents camins i recorreguts, escultures, glorietes, grutes de rocalla, el petit castell en el llac i la torre meteorològica entre altres elements d’interès patrimonial. També certs elements de l’activitat agrícola estan incorporats com a part de l’enjardinament, com per exemple l’aigua amb el seu recorregut per canals a cel obert, on l’ús ornamental i agrícola es barregen. Entre la vegetació destaquen diversos plàtans d’ombra centenaris, formant alineacions com el del passeig d’entrada, i còculs, xiprers, eucaliptus, palmeres, casuarines, arbres de l’amor i grans pitòspors arboritzats, també centenaris. Des del punt de vista ambiental i paisatgístic forma un conjunt excepcional del qual Badalona no pot prescindir ni reduir el seu àmbit.
El conflicte actual que afecta el sector de Ca l’Arnús no és nou, i en vàries ocasions el parc s’ha vist amenaçat per diversos projectes especulatius. Quan encara no era de titularitat pública, l’aparició d’un projecte per ubicar un restaurant de luxe i un centre de convencions a la part alta de ca l’Arnús, va provocar la protesta veïnal i ecologista i la creació d’una plataforma, liderada per la Federació d’Associacions de Veïns de Badalona (FAVB), per tal d’evitar la destrucció d’una part del parc.
Actualment, una altra plataforma ciutadana composta per més de 30 entitats està treballant per evitar que es construeixin dos blocs de pisos per a 55 habitatges que afectarien l’entrada i la porta històrica del recinte, la seva construcció suposarà a més a més la tala de diversos plàtans centenaris de l’avinguda principal del parc.
jardins i patrimoni 
Em pregunto per què no em sorpren aquest projecte especulatiu. Sovint veig atemptats fins i tot contra elements catalogats. Tristament, la salvaguarda del patrimoni continua essent una assignatura pendent en aquest país.
Tenim un deure i problema com a societat a l’hora de protegir el patrimoni que es veu amplificat en el cas dels jardins d’interès patrimonial. Per una banda, com apuntes, per un tema de falta d’interès i coneixement que fa que sempre s’anteposin falses “necessitats” de millora urbana, habitatge, respecte pels interessos i drets dels propietaris, etc. I per l’altre una manca de coneixements a l’hora de mantenir i conservar els jardins històrics. Per a més inri, aquest és un parc catalogat com a bé cultural d’interès local sobre el qual la Generalitat ha encarregat un estudi per valorar la possibilitat de protegir-lo com a bé cultural d’interès nacional!!
Tota la raó. Tant de bo la força veïnal aconsegueixi preservar aquest patrimoni