Pels volts de 1850 existien en els terrenys que ara coneixem com el barri de la Salut grans finques de conreu amb les seves masies. Encara era, en aquella època, un lloc retirat de la mateixa barriada de Gràcia i de la ciutat. Es tractava d’un territori amb explotacions agrícoles que s’enfilaven pel Turó del Carmel. Can Xirot, Can Toda, Can Sanpere o les encara existents Can Xipreret i Can Muntaner n’eren algunes de les més conegudes. L’estructura de moltes propietats era la mateixa, cap a la part alta, hi havia les vinyes i baixant a les zones més planeres es plantava cereal i llegums i en els llocs més propers a les masies els cultius de fruiters i l’horta. La partició de la majoria de les finques estaven definides pels torrents, que alhora sovint servien de camins. L’aigua no hi faltava. La pràctica totalitat, tenien mines d’aigua amb les que omplien grans basses pel regadiu.
Antiga Casa Larrard, en el moment de la foto, habitatge dels Güell. 1910-1930. Autor desconegut
També existien fonts que eren molt freqüentades per nombroses famílies de la vila de Gràcia, de Sant Martí de Provençals i de Barcelona que pujaven els dies de festa per gaudir dels aires del camp. Entre les més concorregudes hi havia la Font del Carbó, molt famosa per les seves fontades i les festes que s’organitzaven i la Font d’en Xirot, amb la seva aigua ferruginosa que es venia a Barcelona, situada a les faldes del turó del Carmel.
Can Xirot. Vista del cobert emparrat i l’entrada a la font, a la part superior la façana de la casa. Josep Barrillón, 1931
A partir de la segona meitat del segle XIX algunes d’aquestes propietats van anar adquirint un doble ús com a finca agrícola i com a finca de recreo, que se’n deia llavors. A poc a poc els seus propietaris començaren a vendre i nobles i ciutadans enriquits, principalment de Barcelona van comprar cases al mig del camp on passar els dies de festa, les calors de l’estiu i poder descansar. Una d’aquestes famílies benestants van ser els Morera que van adquirir diversos terrenys des del peu de l’anomenada Muntanya Pelada fins a l’actual Travessera de Dalt, al costat del torrent de Can Xirot i la finca de Can Muntaner, en aquells moments propietat d’Antoni Larrard. La intenció d’Antoni Maria Morera i Colom era construir la seva torre d’estiueig amb jardí per passar estius i festius a la muntanya defugint de la ciutat com era el somni de molts altres ciutadans.
Antoni Maria Morera i Colom. Imatge: El Santuari de la Mare de Déu de la Salut.Notes històriques
El 1864 va construir al costat de la seva torre -Can Morera-, un petit santuari que va dedicar a la Mare de Déu de la Salut. En el mateix indret, hi havia una deu d’aigües ferruginoses coneguda amb el nom de Font de la Salut, que es va afegir a la popularitat de les ja existents. A les aigües se li van atribuir virtuts medicinals. Eren coneguts i famosos els seus degotalls que regalimaven cap a un estany d’on s’extreia per a servir-la amb uns anissos als nombrosos clients que s’acostaven. També hi havia qui anava a buscar l’aigua amb garrafes. Si la Salut ja era un lloc popular per les fontades, la nova font i els serveis que acollia amb la petita capella, ajudaren a donar caràcter al lloc.
“Ntra. Sra. de la Salud. El santuario en la época de su fundación Gracia-Barcelona. Al fondo Barcelona amurallada-1864” AMDG
En pocs anys, cap al darrer terç del segle en aquest sector s’anà desenvolupant una incipient urbanització amb torres d’estiueig de la burgesia barcelonina i gracienca, algunes luxoses amb grans jardins i altres més senzilles, adquirint un caràcter de zona privilegiada i consolidant-se com a barri. Hi va ajudar força que l’agost de 1880 s’inaugurés la línia de tramvia que des de la plaça de Santa Anna a Barcelona arribés directament fins a la pl. Rovira. El paisatge rural s’anava modificant lentament, sense perdre el seu caràcter popular anà adquirint un prestigi com a lloc saludable per a viure, ben orientat, amb bones vistes i relativament allunyat de la ciutat.
Santuari de la Mare de Déu de la Salut i al seu costat l’entrada a Can Morera. Dibuix de Miquel Brasó
Una de les primeres iniciatives per aprofitar la popularitat i les condicions privilegiades de la ubicació del barri va ser precisament la d’Antoni M. Morera, que l’any 1885, aprofitant la tirada de la capella i la font apostà per la creació d’un parc i un hotel a la masia propera de la seva propietat coneguda com a Cal Xipreret. Els Morera havien comprat aquest mas a l’indià Josep Carbó i Cantó, propietari també dels terrenys de la Font del Carbó. La finca disposava d’una gran extensió de terreny i gran quantitat d’aigua, que provenia de la riera de la Salut i de la muntanya del Carmel, on també neixen les mines que alimentaven les fonts del Xirot, de Sant Pere i del Carbó. L’indret es començà a conèixer com a Parc de la Salut i Cal Xipreret havia d’anomenar-se l’Hotel del Parc. El Parc tenia entrada pel carrer Alegre de Dalt, pel carrer de la Salut i també pel carrer Escorial.
Can Xipreret. Imatge prestada de Btv
No tenim gaires informacions del Parc de la Salut, de fet hi ha textos que asseguren que no va existir i que va ser un projecte fallit, però sabem de cert que hi ha cites i referències textuals com que per exemple que a les festes del barri s’instal·lava un embalat en el recinte, també existeix alguna imatge d’una de les fonts. Segurament no es va acabar de consolidar i va tenir una vida tan efímera com per no deixar gaires testimonis més enllà del nom i poques referències. El que si sembla clar és que Can Xipreret no es va convertir mai en hotel.
1926 Font cascada del Parc de la Salut. Barcelona. Josep Salvany. BC
El cas és que l’Antoni Morera es va vendre Can Morera el 1895 a l’advocat, financer i polític conservador Domènec Joan Sanllehy i Alrich, que arribaria a ser alcalde de Barcelona pocs anys després, de 1906 a 1908. La capella, posteriorment va ser cedida per la mateixa família Morera al bisbat.
Domènec Sanllehy recuperà la idea de l’antic propietari d’aprofitar l’indret i convertir can Xipreret en l’Hotel del Parc i crear al seu voltant, en aquesta ocasió no solament un parc, sinó una urbanització enjardinada, però tampoc es va convertir en un projecte exitós. L’antiga masia de Can Xipreret acabà transformant-se en un restaurant notable on, segons diuen, els “senyors” de Barcelona anaven a dinar amb les seves “amigues” i després passejar per les zones arbrades o remar a l’estany de la part superior de la finca. Posteriorment, va crear al seu entorn el Salut Sport Club, un club esportiu os es feien festes, ball, teatre, etc. a semblança dels antics establiments desapareguts del Passeig de Gràcia. El seu primer president va ser Joan Galobart i Duran, propietari de diverses torres a la zona i Eusebi Güell i Bacigalupi, comte de Güell, ocupà la presidència d’honor. La popularització del tenis en la societat burgesa del moment propicià que el 1914 es transformessin gran part dels terrenys en pistes i comencessin els tornejos i competicions, consolidant-se com a club esportiu dedicat al tenis.
La font actualment i una imatge dels jardins del club. Club de Tenis La Salut
L’altre gran propietat que va forjar la personalitat del barri i determinar el seu caràcter va ser Can Muntaner de Dalt. Eusebi Güell va tornar a apostar per aquest mateix indret afavorit per l’abundosa i bondat de les seves aigües, unes condicions climatològiques favorables i una ubicació amb vistes privilegiades sobre la ciutat per a construir una urbanització enjardinada de luxe i crear el Park Güell. En aquesta ocasió, Eusebi Güell, que com hem vist, coneixia aquest paratge, adquirí la finca de Can Muntaner de Dalt amb la casa Larrard. Es tractava d’uns terrenys propietat de Salvador Samà i de Torrents, Marquès de Marianao, situats just per sobre d’on s’havien originat aquestes les altres iniciatives. Com sabem, aquesta urbanització tampoc va arribar a bon termini, però ens va deixar el Park Güell.
Vista parcial del_Parc Güell cap a l’any 1920. Ignasi Canals i Tarrats. AFCEC.
No cal abordar aquí la gènesi del parc ni la genial intervenció de Gaudí, ni l’operació immobiliària del Comte que han donat com a resultat un dels espais més singulars de l’urbanisme europeu, ja és prou coneguda. Existeixen nombrosos estudis i llibres que parlen del Park Güell amb coneixement i autoritat, però si vull destacar que existeix un fil conductor entre el descobriment de la bondat del lloc i l’aposta per a la creació d’un primer parc, del que sabem poques coses i la culminació dels processos urbanístics amb la creació i consolidació del Park Güell. Un Park Güell que no podem interpretar solament com el desig d’un ric propietari i la genialitat del seu autor. També pot ser un bon exemple del procés social de posada en valor d’un lloc i un paisatge que el temps, els propietaris i els mateixos agents socials van transformant i seleccionant per definir en definitiva que es converteix en patrimoni i que no.
Referents:
Freixa, M i Leniz, M. El Park Güell i els seus orígens, 1894-1926. MUHBA. Ajuntament de Barcelona, 2019
MBV Visión històrica del barrio de la Salud a Barcelona, divulgació historica. Ayma, editor, 1945
Morera Traval, M i T. El santuari de la Mare de Déu de la Salut. Notes històriques. Edicions Morera, 2021
Arxiu Municipal de Gràcia
jardins i patrimoni 