La importància de llegir les imatges antigues
No gaudim de gaire riquesa descriptiva ni documentació específica sobre els jardins dels nostres avantpassats. No ha estat un hàbit de jardiners ni propietaris generar-la, més aviat al contrari, sembla que tradicionalment hi ha hagut una certa reserva o un cert pudor a ensenyar a estranys aquestes belleses que són els jardins, que es reserven per als cercles més íntims de familiars i amics.
En aquest text, a partir d’una introducció general sobre el Park Güell, presento un exercici descriptiu i històric del jardí de la família Güell en la casa Larrard a partir de la seqüència de les imatges que he pogut consultar.
Estic convençut que sobre el coneixement dels jardins de Catalunya encara hi ha molt per a fer. Una d’aquestes tasques és mirar i reinterpretar des de la perspectiva jardinera els milers d’imatges en què apareixen, encara que sigui parcialment bocins del nostre paisatge/patrimoni jardiner.
Park Güell. Jordi Diaz Callejo, 2020
Aquí ho he intentat fer. He consultat diferents arxius i publicacions, i he agrupat les imatges on apareix la casa Larrard per esbrinar la possible evolució del jardí. Per això, he ampliat les imatges al màxim que he pogut i pot ser en el text apareix alguna descripció que no és possible visualitzar en la mida en què es presenta aquí. Potser alguns de vosaltres, amics lectors, interpretareu com un exercici massa especulatiu aquest text, però és fruit de la meva recerca i així el vull compartir.
El Park Güell
El Park Güell és un dels espais més singulars de l’urbanisme occidental. Nascut amb la intenció de convertir-se en un recinte residencial, el seu fracàs com urbanització va facilitar la seva conversió en parc públic.
Projectat i executat per Antoni Gaudí, originàriament preveia 60 parcel·les per edificar, envoltades dels seus jardins propis i de grans espais enjardinats comunitaris. L’entrada i eix principal van ser concebuts com un conjunt monumental, coronat per una gran plaça central. La resta de l’espai urbanitzat el va articular amb amplis vials ondulants, que, superposats al territori, formen un conjunt de viaductes que relliguen tot el recinte, mentre que la xarxa de camins per a vianants s’adapta a la topografia costeruda del terreny amb pendents i trams d’escales que fan la funció de dreceres. La idea d’enjardinament respectava i potenciava la vegetació existent perquè s’anés integrant en les estructures de pedra, de composició i inspiració naturalista.
De les quatre cases del parc, dos ja existien abans de la creació del Park Güell, són la Casa Larrard i la Casa Mani, i les altres dues, la casa Trias i la casa on va viure Gaudí es van edificar a partir de la seva construcció seguint les pautes establertes per a la futura urbanització. Una de les condicions establertes als compradors referent als solars era que es podien edificar un o més edificis, destinant a jardí, cultiu o bosc la part no edificada. Tant la parcel·la de la casa comprada pel pare d’Antoni Gaudí com la de la Casa Trias es van enjardinar, i encara es conserven els jardins amb les modificacions i alteracions lògiques del pas del temps, els canvis d’usos i les modes culturals.
De la casa on va viure l’escultor Carles Mani no tenim informació ni constància que tingués jardí.
Respecte a la Casa Larrard, a continuació descriurem els resultats d’una primera recerca sobre l’evolució del jardí basada en imatges i de com va ser abans que es convertís en escola.
Barana del terrat de la Casa Larrard. Jordi Diaz Callejo, 2017
El Jardí de la Casa Larrard
La casa Larrard era l’antiga casa pairal de la finca de Can Muntaner de Dalt. Quan Eusebi Güell comprà els terrenys el 1899 la va convertir en el seu habitatge i residència familiar. La família va conservar la propietat fins al 1925 en què el Park Güell va ser adquirit per l’Ajuntament de Barcelona. Com a curiositat cal destacar que aquesta casa i el seu jardí particular no van formar part de l’operació de compra com la resta dels terrenys del Park Güell perquè existia un compromís contret per la comtessa vídua de Güell que en conservava la propietat, que en el moment que l’Ajuntament comprés el Park Güell, ella o els seus hereus farien donació de l’immoble al municipi. Aquest fet és determinant perquè ens ha privat de gaudir de la seva descripció. Durant el procés de compra es van realitzar diferents informes, plànols i valoracions del recinte i les seves construccions on es descrivia la propietat, i aquesta parcel·la no es va incloure, ja que quedava exclosa del contracte de compravenda. Entre la documentació de l’expedient de compra es va realitzar un plànol amb la valoració de les plantacions (Dictamen-valoració d’Albert Juan i Torné i Carles Pi i Sunyer de 1921) en el que es descrivien les espècies existents i la seva distribució. Malauradament, la casa Larrard va quedar exclosa d’aquest document.
L’antiga casa Larrard va ser a partir de 1910 o de 1912 segons les fonts consultades, la residència familiar de la família Güell. La reforma i ampliació de la casa, encarregada a Gaudí, es va realitzar durant aquest període.
Del sector del jardí existeixen diverses imatges, normalment postals, en general amb poca definició. Malgrat tot sabem que es va construir en diferents fases. No tenim constància de la presència de cap exemplar arbori o vestigi original de l’antic jardí dels Güell. El que si es conserva al costat de ponent de l’edifici, és l’hivernacle amb la seva estructura de ferro i tirants i grans finestrals. Adossada al seu absis es troba la xemeneia de l’estufa que l’escalfava. Ara l’edifici i jardí s’han transformat en l’escola Baldiri Reixac i l’hivernacle s’ha convertit en un petit gimnàs de l’escola.
Imatge 1. Primer jardí de la Casa Larrard, s’estan construint els garatges, 1906. Autor desconegut. CCEG-AMDG. (L’original consultat està acolorit. S’ha convertit a b/n per facilitar la comparació amb la resta d’imatges)
Aquesta foto és segurament una de les primeres imatges que a vista d’ocell es pot veure el que s’ha considerat el primer jardí de la Casa Larrard, i en conseqüència el primer jardí del recinte del Park Güell. Entre les coses més interessants que es poden veure és que s’ha iniciat la construcció de la sala hipòstila, que al costat de l’escala monumental hi ha un grup de coníferes joves fent de pantalla i un lloc d’aplec de materials i peces prefabricades, més o menys en el centre de la imatge, també que l’esplanada del davant de la casa queda limitada per una cleda arbustiva i un mur que va augmentant la seva alçada segons la cota del terreny. A aquest espai obert davant de l’entrada principal l’anomenaré esplanada de façana.
El que pròpiament seria el jardí queda enfonsat respecte d’aquesta esplanada. No es pot apreciar de manera nítida si la vegetació existent forma part d’una ordenació concreta, però no hi ha dubte que es tracta d’un espai diferenciat i delimitat entre el mur i un tancament vegetal en què existeix força vegetació.
El primer dubte que em sorgeix és si realment, com diu el peu de la foto aquest espai entre l’esplanada de façana i el camí d’accés a la casa està enjardinat o es tracta de la vegetació sorgida a partir de l’abandó d’un antic camp de conreu. La imatge està datada el 1906, sabem que la família Güell es va traslladar a viure el 1910 o 1912 segons diverses fonts. Penso que no és habitual que amb tants anys d’antelació es configurés el jardí, quan ni tan sols s’havia iniciat la reforma de l’habitatge de la família i amb les obres pròximes de la sala hipòstila sense finalitzar.
Imatge 2. Casa Larrard abans de la reforma de Gaudí. c. 1909 MUHBA. Publicada a : Freixa Mireia i Leniz, Mar. El Park GÜell i els seus orígens, 1894-1926. Barcelona. MUHBA. Ajuntament de Barcelona, 2019 p 186
Image 3. Postal amb una vista general del Park Güell. c. 1910. Font: https://www.antik-falkensee.de/catalog/ (L’original consultat esta acolorit. S’ha convertit a b/n per facilitar la comparació amb la resta d’imatges)
La fotografia 2 i aquesta següent, tot i que en un primer moment poden semblar diferents són en la meva opinió la mateixa. Cal fixar-se, per exemple que el punt de vista és exactament el mateix, en el fet què els arbres del carrer Olot perden la seva ombra a partir d’un punt concret o que la mateixa vorera està redibuixada. La imatge 3 prové d’un negatiu retocat en què, també s’han afegit fulles a les copes dels arbres, entre altres detalls. M’inclino a pensar que l’original és la primera, presa a l’hivern i amb l’arbrat sense fulles. La còpia, transformada en postal ha estat retocada per a fer-la més atractiva.
Respecte de la foto 1, entre altres detalls podem observar que s’ha finalitzat la construcció de la sala hipòstila i que queden molts trossos de columnes entorn de l’edifici. El 2013 els nens i nenes de l’escola Baldiri Reixac van desenterrar un mòdul de columna al pati de l’escola, del que parlarem més endavant. També, que han crescut els arbres i arbusts al costat dels merlets del mur de l’escala principal del parc.
En tot cas, malgrat els retocs, la reproducció en postal, ens ofereix una millor definició i ens ajuda a veure el mur sota la tanca vegetal de l’esplanada de façana. La imatge no té la suficient definició per a poder descriure com era l’espai considerat jardí. Sembla que existien diferents grups de vegetació i algun arbre més jove que els de l’esplanada de façana de la casa, però res ens permet assegurar que es tracta d’un primer jardí. En el cas que ho fos, hauria de tenir un accés directe des de la casa, escales…, i potser ser s’hauria de veure algun element singular per accedir.
Per altra banda, aquest espai, que sembla força irregular, en el que aparentment dominen les formes orgàniques, sense simetries ni elements constructius aparents no s’hi fa amb el que hauria de ser el jardí de la família Güell o qualsevol altre de la gran burgesia barcelonina. No és coherent amb la posició social ni amb el moment cultural.
Un exemple que dóna suport a aquestes afirmacions es pot trobar en aquesta imatge de 1916 del jardí de la Família Güell en la seva residència de Pedralbes.
Imatge 4. 1916 Part central del jardí de la casa dels Güell. Josep Salvany. Biblioteca de Catalunya.
Inclús sembla distingir-se al centre de la imatge una muntanyeta de pedres. En tot cas podria tractar-se d’un jardí rural, ja abandonat dels antics propietaris de la casa Larrard. El tancament vegetal és un element que desconcerta, però també es pot interpretar que es tracta d’un acompanyament del camí que un cop s’arriba a l’esplanada de façana continua com una protecció al desnivell que es forma. També cal destacar, com ja hem assenyalat que aquestes imatges datades al voltant de 1910 serien anteriors al trasllat a la casa de la família Güell i a la reforma i ampliació efectuada per Gaudí, i per tant és dubtós que la reforma com a habitatge familiar s’iniciés pel jardí.
Imatge 5. Postal d’Angel Toldrà Viazo del Park Güell. Sense datar.
En aquesta imatge, sense datar, però que sens dubta és posterior perquè ja esta acabada la columnata de la sala hipòstila i el banc, no sembla que hi hagi cap tipus de jardí i en canvi si es molt aparent que el lloc s’utilitza com aplec de materials. Aquí s’aprecia molt bé el pendent del terreny. Es conserva la tanca vegetal pròxima al mur de tancament el parc que acompanya el camí d’accés.
Podem descobrir també que ha desaparegut el tancament vegetal sobre el mur, possiblement perquè ja no és necessari protegir-se del desnivell. En l’esplanada de façana s’han creat unes plantacions baixes que arriben fins al mur i ja no és una zona de pas. Les plantacions podrien ser parterres amb flor, seria lògic pensar que es tracta de vegetació amb finalitat ornamental ja que ocupa un lloc destacat, la recepció i entrada principal a la residència. Cal descartar totalment un hort davant del palauet.
Sembla hivern i la comparació amb la vegetació de les imatges anteriors és compromesa, però la vegetació del fons ha crescut considerablement, tant la de l’escala principal com la que oculta parcialment la columnata de la sala hipòstila.
Imatge 6. Vista aèria. Museu de la targeta postal. ( No s’ha pogut obtenir una reproducció sense les marques d’aigua)
S’ha començat a transformar el primer jardí. Part de la tanca vegetal del jardí ha desaparegut, possiblement degut a que s’ha iniciat el reblert del terreny. Aquest mateix reblert justificaria que hi hagi menys vegetació que en les imatges d’èpoques anteriors (imatge 3 per exemple).
També es pot deduir que s’està suprimint part del muret per anivellar tot el jardí. A ma esquerra es pot veure una pila de pedres.
S’aprecia la formació d’un talús i al seu peu l’espai de treball amb un acopi de pedres per a la construcció de l’antiga cotxera, lloc que actualment ocupen el bar i els serveis.
En aquest moment de la reforma ja s’ha construït un parterre central de forma quadrada a l’esplanada de façana. Pocs anys després aquest parterre es transformarà en circular.
Imatge 7 i ampliació. 1912 La casa Pere Jaqués en primer terme. Col·Lecció Juan José Lahuerta. Publicada a : Freixa Mireia i Leniz, Mar. El Park GÜell i els seus orígens, 1894-1926. Barcelona. MUHBA. Ajuntament de Barcelona, 2019 p 105
S’aprecia el jardí completament organitzat a falta del desenvolupament de la vegetació. S’ha consolidat l’esplanada a la mateixa cota que la casa, i es distingeix perfectament el parterre quadrat i la font ornamental circular. Existeixen altres elements que no s’aprecien correctament.
Imatge 8 i detall ampliació.1914. Parc Güell. Ajuntament de Barcelona. Detall
En la imatge 8 i la seva ampliació s’aprecia el jardí definitiu, consolidat, a la mateixa cota que la casa.
Aquesta és la primera imatge consultada on podem apreciar i permetre’ns alguna conclusió respecte a la vegetació que componia el jardí. La imatge es correspon amb l’època hivernal, aparentment es veuen força arbusts en flor i els arbres estan molt esporgats. També es pot destacar la presència d’un nombre important de coníferes, encara joves i molt poca vegetació caducifòlia. El parterre central quadrat està guarnit segons la tècnica de la mosaicultura. La mosaicultura és l’art o la tècnica que combina l’horticultura, la floricultura i la jardineria per crear composicions o tapissos coloristes amb elements vegetals vius. En aquest moment de finals del segle XIX i principis del segle XX eren habituals en els enjardinaments públics dels carrers de Barcelona i en les esplanades de façana, davant de les portes d’entrada de molts palauets i torres de la ciutat. Solien ser composicions a base de dibuixos geomètrics, i les més habituals formant sanefes coloristes en els plans inclinats del parterre. Aquest n’és un bon exemple.
Els arbres estan calçats amb terres i envoltats de flors i els que no, tenen el tronc cobert amb enfiladisses, que en algun cas inclús aparenten florides.
S’observa també com ha crescut la pantalla de coníferes al costat de l’escala principal del parc per mantenir intimitat i aïllar-se de les vistes. La resta del perímetre del jardí també està envoltat de vegetació.
Més o menys al centre del jardí, apareixen dues regadores, destacades en el cercle verd.
Es pot distingir també una font circular i un banc aparentment de pedra, i al seu costat un tros de columna, en el cercle vermell, possiblement la que van desenterrar els alumnes de l’escola Baldiri Reixac el 2013 – veure la notícia a BTV-.
En la corba del camí, per protegir els arbres hi ha diversos guardacantons.
Obrers estan treballant en el mur de la cotxera, on més endavant apareixerà una porta.
Imatge 9. Jardí elevat de la Casa Larrard, 1914. Jorge Venini. MUHBA
Des d’aquesta nova orientació es pot observar al costat de la casa, més o menys al centre de la imatge, la coberta de l’hivernacle i la xemeneia de la caldera de l’estufa. Es tracta d’un altre element que té a veure amb l’enjardinament de la propietat. Cal suposar que la construcció d’un hivernacle amb la seva pròpia calefacció es va realitzar amb la reforma de la casa efectuada per Gaudí.
Imatge 10. Diverses vistes de l’hivernacle. Jordi Diaz Callejo, 2017
També existeixen algunes imatges del costat de ponent de la casa on es pot veure que el jardí s’estenia fins al peu del doble pòrtic i pel darrere fins a la Porxada de la Bugadera. Aquest sector havia estat una zona de treball on es fabricaven els diferents mòduls de les columnes de la sala hipòstila. En diverses fotografies s’observen peces sobrants de la columnata. De fet, algun sector del jardí es va crear sense acabar de retirar-les, com ja hem vist o es pot observar en aquestes altres postals, en les que dos mòduls de columna continuen en el mateix lloc, abans i després de l’establiment del jardí.
Imatge 11. Jardí lateral de la casa Larrard amb el doble pòrtic abans i un cop creat el jardí. Fonts: Historia gràfica i MUHBA, respectivament.
A partir de la titularitat municipal de la casa i el parc, el 1925, l’arquitecte Josep Goday va ampliar l’edifici per convertir-lo en una escola que va ser inaugurada durant l’Exposició Universal del 1929. Aquesta transformació també va afectar el jardí com veurem en una pròxima entrada.
El jardí de la casa Larrard ha anat transformant-se d’espai agrícola inicial, a obrador de prefabricats durant les obres de construcció del parc -columnes de la sala hipòstila, bancs (imatge 1) i altres construccions (imatge 4)- a jardí de la família Güell fins a l’actual pati de l’escola Baldiri Reixac.
Casa dels Güell, antiga Casa Larrard, c. 1910-1930. Autor desconegut. Col·lecció Roisin. IEFC
Ha estat text de referència per a les notes històriques el llibre de Mireia Feixa i Mar Leniz El Park Güell i els seus orígens (1894-1926) editat pel Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), Ajuntament de Barcelona, 2019 i la Guia d’Historia Urbana PARCS/BCN 1871-1992 de Jordi Diaz Callejo editada pel MUHBA. Ajuntament de Barcelona, 2014
jardins i patrimoni 