El recinte de Torribera està ubicat en el terme de Santa Coloma de Gramenet i ocupa unes 33 ha al peu de la serralada de Marina.
L’origen de les instal·lacions està lligat a la Mancomunitat de Catalunya i a la necessitat de crear centres per atendre les persones amb malalties mentals.
El recinte s’originà a partir d’un concurs públic per a la construcció d’una clínica mental que van guanyar els arquitectes Josep Maria Pericas i Rafael Massó. L’any 1926 la Diputació de Barcelona autoritzà el començament de les obres. La inauguració fou a l’octubre de 1930, i s’hi van portar 90 malalts de Sant Boi. El projecte inicial no es va desenvolupar en la seva totalitat i amb el temps va continuar creixent amb canvis i modificacions. En aquell temps s’edificà l’església, el pavelló per a les infermeres, que després fou convent, i la casa del director. Malgrat tot, es van arribar a construir sota la línia ideològica del noucentisme cinc pavellons, la porteria, la casa del director i la capella a més a més de la configuració urbanística amb els traçats, escales i, a la vista dels exemplars vegetals existents, gran part de la jardineria.
Com és habitual, deixaré la biografia dels autors i la història detallada del recinte per a les publicacions especialitzades o experts en el tema, i la importància del pensament noucentista en la jardineria de Catalunya per una altre ocasió. Ara i aquí només apuntaré aquells valors jardiners que en la meva opinió cal destacar del recinte, i quasi exclusivament em limitaré al seu eix principal.
L’accés es fa a través d’un arc per sota de l’edifici de porteria, aquest pas determina l’eix de simetria de tot el conjunt, un vial perpendicular al pendent de la muntanya amb alternança de trams amb escales i trams amb lleugera pendent.
És molt interessant la seqüència d’alineacions d’aquesta via que neix encarada des de la mateixa entrada. Possiblement es tracta d’un dels recursos paisatgístics i jardiners més destacats del recinte. Al llarg del seu recorregut es van succeint variades alineacions arbrades de distintes espècies amb tractament paisatgístics diversos.
Cal destacar per la seva singularitat un parell de trams d’escales. El primer es situa enfront mateix de l’entrada principal, es tracta d’unes escales molt amplies, solemnes, guarnides amb unes boles aplanades de pedra als laterals. Aquestes boles són un element ornamental característic de l’arquitectura de Massó associat a les escales que el trobem també en el jardí de Can Cendra a Anglès. A Torribera es repeteixen com un principi unificador en la majoria de les escales del recinte. Només tenen arbrat al seu costat est de manera que les escales mai queden a l’ombra, no sé si va ser una decisió volguda o ha estat el temps que ha trencat la simetria dels seus laterals.
El segon tram d’escales interessant es troba més amunt, en el mateix eix principal. Es tracta d’unes escales més estretes i amb els laterals tancats per altes parets de xiprers i estrets parterres d’agapants que encara accentuen més la seva verticalitat. Aquí les esferes aplanades d’altres escales s’estilitzen configurant un reguitzell de monòlits en forma d’ou allargassat. Es tracta d’una escala molt dreta i singular, típica del paisatge noucentista. Llàstima que la barana metàl·lica que s’ha incorporat en el centre li resta força i monumentalitat i en certa manera la banalitza donant-li un caràcter excessivament domèstic.
En un altre part d’aquest eix, ens trobem amb un tram de passeig arbrat amb grans plàtans que amb la unió de les seves copes i l’alternança d’uns bancs de pedra es configura una gran plaça i un dels espais més distingits i de major impacte del recinte.
A continuació trobem un espai semicircular que amb el temps s’ha tractat com una rotonda donant prioritat als vehicles i de la que al meu entendre sobra la illeta central i el gran bàcul d’il·luminació. Trenquen tota la perspectiva i segurament no hi ha trànsit suficient per justificar-la.
De la plaça surten diferents carrers com si es tractes d’una “patte d’oie”. El terme francès “patte d’oie”, literalment pota d’oca, descriu un disseny organitzador de l’espai molt comú en el disseny dels jardins francesos i anglesos clàssics des de finals del segle XVII del qual tres o més camins surten de forma radial des d’un punt central. Aquest centre solia ser la façana d’una casa o la placeta que es formava davant d’una porta principal.
Una altre avinguda d’alta qualitat paisatgística és la que ens acosta a l’església del recinte. Es tracta d’un vial de traçat ondulat amb una sola vorera, plantat a banda i banda amb falsos pebrers. Un dels laterals és ple de lliris suggeridor d’una floració de gran efecte paisatgístic.
El recinte conserva altres estratègies i elements jardiners singulars amb plantacions plenes d’intenció i encís noucentista, com per exemple una petita terrassa al costat del Pavelló Gaudí amb uns grans pitòspors en formació envoltats per mèlies quasi centenàries o les restes del que va ser una plantació de nesprers emparellats amb cada una de les columnes de la pèrgola d’aquest mateix edifici.
També cal destacar el conjunts d’escala i mirador sota l’església i el conjunt de la font envoltada de 4 mèlies, un racó d’exquisida puresa noucentista.
Així que un continua pujant per l’interior del complex es manté l’obra de camins i escales amb la pedra com a principal material de construcció, però es va desdibuixant la formalització jardinera de la vegetació que es mimetitza amb la del paisatge de la muntanya.
L’urbanisme i el conjunt d’edificacions, ens dibuixen un recinte singular, ple de racons atractius amb plantacions plenes d’encís noucentista ben conjuntades amb els elements arquitectònics, molt poc conegut que mereix una visita.
Per saber-ne més podeu consultar la seva fitxa a l’inventari d’arquitectura de la Generalitat de Catalunya on hi ha una descripció dels diferents edificis i dels seus elements arquitectònics.
Accès a la fitxa de l’Inventari de Jardins de Catalunya
jardins i patrimoni 