Plànol, detall Montjuïc. JCN Forestier, 1924
Aquest article d’autor desconegut, va aparèixer el mes d’agost de 1929, tres mesos després d’inaugurar-se l’Exposició Internacional de Barcelona. Els seus jardins van ser un dels atractius amb més reso internacional. El projecte d’enjardinament va anar a càrrec de Jean-Claude Nicolàs Forestier, que va realitzar un conjunt de marcat caràcter mediterrani, d’orientació classicista, molt al gust dels postulats noucentistes del moment.
El reproduïm pel seu interès i qualitat ara que justament aquest mes de juny farà noranta anys de la inauguració de l’Exposició Internacional de Montjuïc.
LA MERAVELLA DE LES MERAVELLES DE L’EXPOSICIÓ
Els jardins de Montjuïc
“Barcelona no ha pogut tenir un gran parc fins que ha arribat al milió d’habitants. Un cas com aquest segurament no es trobarà enlloc del món. El fet té una explicació: Barcelona no és capital d’Estat, no sentiem la necessitat de fer bonic, i durant tants anys, hem tingut un esperit tan provincià!
Els barcelonins s’acontentaven amb les seves muntanyes. Barcelona té un gran jardí natural ple de fruiters al pla del Llobregat, un Montjuïc ple de figueres i garrofers, i la serralada del Tibidabo plena de pins i fonts.
És innegable que als suburbis de Barcelona, cap a les muntanyes, o cap al Llobregat o al Besòs, hi ha indrets tant exquisits com el millor verger. Tenim paisatge, però no tenim un parc. I aquest paisatge tant bó és una altre de les causes que podem explicar que fins ara no haguem tingut un jardí.
És clar que no és ben igual dir paisatge o jardí. Les ciutats necessiten un jardí o sigui, un troç de naturalesa urbanitzada, refinada, sotmesa a la intel·ligència. En matèria de jardins públics els antecedents barcelonins eren limitadíssims. Abans d’existir el parc de Montjuïc els jardins més grans que deu haver tingut la ciutat són el Jardí del General i el parc de la Ciutadella. I és molt probable que si l’exposició de l’any 1888 no ens hagués obligat a construir el parc de la Ciutadella, que fins ara era “el Parc”, l’únic parc, ens hauríem passat una quarentena d’anys més sense jardí.
Aquesta resignació davant el fet de no tenir un gran jardí és un dels capítols més tristos de la història de la creixença de Barcelona, gairebé diríem una mala senyal. I no obstant Barcelona era i és la ciutat dels múltiples jardins particulars, i aquesta és encara una altre raó que podem al·legar en defensa de la ciutat i el gust dels ciutadans. I mentre l’Ajuntament no disposava d’un gran parc, un ciutadà qualsevol podia tenir un jardí que ocupés tota una muntanya. Tots els llocs privilegiats havien estat presos per assalt per particulars. Hi ha encara molts indrets a reconquistar…
Regant un camp de rosers a Montjuïc. Lucien Roisin, 1916
Va venir un moment que ens vàrem donar vergonya de no tenir un jardí. D’això fa dotze o catorze anys. Els dos salons de sessions de la Casa de Ciutat han sentit debats pintorescos sobre la necessitat de dotar la ciutat d’uns jardins adequats. “Cal donar a la ciutat els pulmons que necessita” -deien uns. La lerrouxada ho combatia, actitud inexplicable si no es té en compte que el “partido” no tenia res de barceloní. Però el partit dels naturals que volia que la ciutat tingués un pulmó a cada barri deixava morir el parc de la Ciutadella. En aquest lloc es va limitar a construir el jardí de la plaça d’Armes, obra de Forestier, quan varen desaparèixer les Muntanyes russes, desaparició propugnada amb admirable energia.
La batalla fou guanyada pels partidaris de dotar de grans pulmons la ciutat. Fou adquirit el parc Güell, bona adquisició, i foren adquirits grans terrenys per a un parc a… a Martorelles. I foren construïts els jardinets que ara porten el nom de la Reina Victòria, obra que va estar empantanegada durant tretze mesos.
I entretant no havíem resolt el problema, no teniem un gran parc.
∗∗∗
Però, entretant la Junta de l’Exposició, en la qual, just és reconèixer-ho, figuraven homes de tots els partits, els mateixos partits que no podien o no sabien fer una gran obra des de l’Ajuntament, construïa el gran parc de Montjuïc. Fa vuit anys que els jardins de la Font del Gat estaven gairebé acabats i que els barcelonins n’havien prés possessió.
La construcció dels jardins de Montjuïc va provocar un dels moments d’entusiasme i admiració més purs que hem viscut a Barcelona. El jardiner francès Forestier, autor d’aquests jardins, va rebre en aquells moments nombrosos encàrrecs i ha deixat a Barcelona l’obra més grossa de la seva vida. Va construir jardins en alguns palaus i àdhuc en alguna fàbrica. El pas de Forestier per Barcelona té l’encís del prodigi.
I en certs moments treballaven a Montjuïc sota la direcció del senyor Marian Rubió i Bellver 1.500 homes construint jardins, plantant arbres o obrint camins.
Alguns dels treballadors que van participar en la creació dels jardins de Montjuïc. D’esquerra a dreta: J. Benabarre, jardiner; P. March, encarregat; M. Via, electricista; Miquel Aldrufeu, encarregat general de jardineria; Via, encargado; Martinez, encargado i G. Gimeno, jardinero. Lucien Roisin, 1917. AFB
Forestier va abocar tot el seu bon gust i la seva imaginació al recó de la Font del Gat, troç de jardí del qual, com vàrem dir un dia, l’òrgan de floricultura dels estat Units ha escrit diferentes vegades que és el parc més bell del món. Com per un miracle, extraordinari en ple segle XVIII, recomanava el duc d’Harcourt en el seu Traité de la decoration des dehors, des jardins et des parcs, que el jardí s’adaptes al terreny. Des del pla superior del parc Laribal fins al passeig de santa Madrona hi ha un desnivell considerable, en alguns llocs tallat com un cingle a causa de les antigues pedreres, que ha permès a Forestier oferir-nos tots els aspectes dels jardins mediterranis, el jardí aràbic, el jardí francès, el jardí italià, alguns reconets de jardí anglès, i adhuc un troç de jardí que te el perfum del recinte d’un cenobi i del qual en diem el <<Jardí claustral>>.
Parc de Laribal. Jordi Diaz Callejo, 2016
Els recons i reconets de la muntanya han permès realitzar unes quantes vegades l’ideal de l'<hortus conclusus> ple de roses, la concepció més refinada que pugui imaginar-se de jardí. I entre recó i recó hi ha uns camins deliciosos en devallada, unes marjades plenes de flors i, de tant en tant la cançó d’una cascada o d’una fontanella. Conviuen en aquest parc els arbres més variats, el pi pinyer i el pi mediterrani, el xiprer, les sabines, els tells i les tuies amb el cedre del Líban; el bàlsam vividor amb el noguer, els desmais, els pebrers, els eucaliptus, els oms, les palmeres fénix i chamaerops; les mimoses, els llimoners i tarongers amb el <<platanus municipalis>>, el garrofer, les albes i els pivets [avets]. I cosa extraordinària: com que en aquell lloc la terra és tan bona -els barcelonins diuen que s’hi feia el blat millor del món- amb deu anys aquells arbres han crescut prodigiosament, tant com els del jardinet d’aquella senyora al qual un amic li deia: <<cuidi’ls bé que se li faran seculars>>
L’última collita de blat a les planes d’en Lladó. Montjuïc. La Ilustració Catalana, 1915
El Parc de Montjuïc, el recó de la Font del Gat, és actualment el lloc més endreçat i polit de Barcelona, un jardí com l’hauria volgut el duc de Harcourt, imaginat per un pintor i sense els rigors de la simetria -el duc de Harcourt escrivia Simetria, amb majúscula- imposada pels grans jardiners dels segles XVII i XVIII. Té un aspecte a la vegada senyorívol i democràtic i s’adapta al lema trèbol de Forestier: Bellesa, Bondat i salut. Compleix la missió d’ésser un lloc on tot passejant-vos teniu la impressió que feu salut, i contemplant sovintet tanta bellesa, anant-hi amb freqüència, con si estéssiu a règim de jardí, sembla que us torneu més bons, que el mal caràcter, que ens creix com un ull de poll a consequència d’aquesta vida tant dura, se’ns dulcifica un xic.” (sic)
MIRADOR. Setmanari de literatura, art i política. Barcelona.
Es tracta d’un article de qualitat, escrit per algú entès en jardineria, en el que se’ns mostra la situació del moment de la jardineria pública barcelonina, la seva curta trajectòria i la necessitat de crear nous jardins a la ciutat. A més a més ens ofereix una visió “moderna” que distingeix clarament les qualitats i valors del paisatge rural i del paisatge natural dels de la jardineria, que anomena “naturalesa sotmesa a la intel·ligència” . Tot un al·legat de promoció i foment de la jardineria que no ens ha d’estranyar, doncs amb l’arribada de Jean Forestier es va produir un estímul i posta en valor de la jardineria, que va trobar en Nicolau M. Rubió i Tudurí els seu continuador. La seva arribada i influència va significar un renaixement del jardí a Catalunya, com a obra i com a concepte.
Del text, però es fa estrany llegir que s’atorgui el comandament de les obres de jardineria a Marià Rubió i Bellver, que va ser director tècnic i no al seu fill, Nicolau M. Rubió i Tudurí, com estem acostumats a llegir en els relats posteriors a l’exposició. Sabem de cert que Marià Rubió, li proposà a Jean Forestier que prengués com ajudant al seu fill Nicolau, i que aquest es va convertir després en un els jardiners paisatgistes més importants que ha tingut el nostre país. En tants anys d’execució, Forestier va arribar per rimer cop el 1915, es possible que Nicolau Rubió s’incorporés inicialment d’una manera molt discreta i que amb els anys recollís el reconeixement a la seva intervenció. Pot ser en algun moment caldrà fer una revisió de la documentació per saber realment qui era el mitjancer de Forestier i com es van concretar les instruccions per a l’execució dels treballs.
jardins i patrimoni 