Les Pesqueres i Passeigs del Llac de Banyoles

Les Pesqueres i Passeigs del llac de Banyoles representen una anomalia en la catalogació dels Jardins Històrics declarats BCIN

A Catalunya existeixen sis jardins de interès nacional que la legislació cultural els ha reconegut com a Jardins Històrics: el Parc de la Ciutadella a Barcelona, el Parc de la Devesa a Girona, el Parc Samà a Cambrils, El Jardí de Mar i Murtra a Blanes, els Jardins de Santa Clotilde a Lloret de Mar i les Pesqueres i Passeigs de Banyoles.
Possiblement qui hagi passejat per la zona de les Pesqueres del llac de Banyoles haurà pogut veure que no existeix cap jardí. No existeix, ni ha existit mai un espai que s’assembli al que tradicionalment entenem per jardí. Entre la qualificació de Jardí Històric i la realitat existeix una certa desavinença. El mateix nom ja ens posa sobre avís, no apareix ni la paraula jardí ni la de parc: Pesqueres i Passeigs de Banyoles.
De fet aquest espai no és un jardí, ni conté cap dels atributs que normalment se li atribueixen als jardins. Llavors, què són les pesqueres?

Pesquera D’en Lero. 1886 i 2006. Superfície 62 m2. Imatge de Banyolescultura.net

Les Pesqueres són petites construccions situades a la riba de llevant del llac, situades sobre lloses de travertí i estacades dins de l’aigua, que es comuniquen per una passera amb la vora, on es tanquen amb un portal amb reixa. Es tracta d’edificis d’una sola planta, generalment rectangular i d’una sola estança amb un embarcador.

Pesquera Santa Rosa. 1927 i 1941. Superfície 41 m2. Imatge de Banyolescultura.net

Originàriament eren senzilles plataformes de fusta per a la pesca, i ben aviat van reconvertir els usos per al bany i l’esbarjo dels estiuejants o de destacats membres de la societat local. Inicialment eren construccions molt simples que poc a poc es van anar sofisticant, fins arribar a tenir un espai per a l’emmagatzematge de barques al seu interior. Es van construir durant la segona meitat segle XIX i inicis del segle XX. L’any 1931 l’Ajuntament en va prohibí l’edificació de noves. La darrera pesquera fou construïda el 1928.
Les pesqueres són una concessió administrativa a particulars. Existeixen 20 pesqueres, totes elles ubicades a la banda de l’estany més pròxima a la població de Banyoles. Una d’elles és propietat de l’Ajuntament de Banyoles a on te ubicada l’Oficina de Turisme.

L’origen de la població de Banyoles i de la urbanització a l’entorn del llac s’inicia cap el segle IX en que es va establir el monestir de Sant Esteve en una zona llavors despoblada i ocupada pels aiguamolls que conformaven el desguàs del llac cap al riu Terri. No és el primer assentament humà a l’entorn del llac, no oblidem la presència del poblat neolític de La Draga, però no és rellevant per aquest relat. A l’entorn del monestir de Sant Esteve es va generar el nucli urbà de l’actual població, que des de l’origen fins a mitjan del segle XIX va mantenir-se sempre lleugerament apartat de la vora de l’estany. Només a partir de mitjans segle XIX amb l’establiment del balneari de la Font Pudosa el 1862 i en el context general d’expansió del termalisme arreu del país i dels canvis socials i culturals, es va iniciar una aproximació urbanística cap a l’estany. Els terrenys entre la vila i l’estany i els de la mateixa vora es van anar transformant en un espai recreatiu, inicialment per influència del turisme termal, però ràpidament el model turístic vuitcentista i la pràctica dels esports nàutics van condicionar el seu creixement. Durant les darreries del segle XIX i principis del XX es van iniciar operacions urbanístiques amb la conseqüent obertura d’avingudes i plantació d’alineacions arbrades a l’estil del moment, amb la intenció de vincular la Font Pudosa amb la zona més propera del municipi i el traçat d’un passeig a l’entorn de la riba de l’estany.
Aquesta configuració d’avingudes arbrades és el que en el seu dia es va considerar per a la seva catalogació com a Jardí Històric. Una definició del tot inapropiada al bé que es volia catalogar, i no perquè no tingui valors patrimonials a destacar, però segur que no en aquesta categoria, la de jardí històric. No cal estendre’s molt en aquest fet, però el que es va catalogar com a jardí, no s’ajusta a cap de les definicions oficials ni oficioses del que és un jardí, ni a les que qualsevol persona iniciada en la jardineria podria idear. Queda lluny del que tècnica o popularment s’entén per jardí.
Però tornem al relat de la història i evolució d’aquest espai.

Imatge del Llac obtinguda de trianglegironi.cat

Tot i que la riba de l’estany ha tingut tradicionalment una projecció històrica d’espai recreatiu i de lleure, el llac es va rellançar l’any 1992, amb motiu de la celebració de les proves de rem i piragüisme dels Jocs Olímpics de Barcelona. L’esdeveniment, a banda de la lògica promoció, va ser aprofitat per regular-ne els usos (passeig amb barca, pícnic, pesca, bany i activitats esportives) i encetar determinades propostes de reestructuració ambiental amb la recuperació de la vegetació palustre i de ribera, la restauració d’àrees degradades i altres intervencions de caràcter naturalista. Això va fer que la visió del conjunt de l’estany canviés, i que en la seva promoció i explotació com a recurs adquirís després del període olímpic un pes molt important la perspectiva naturalista en detriment de la oferta turístico-recreativa clàssica que encara s’arrossegava des de principis del segle XX.
Aquest interès sobre el llac des del punt de vista d’espai natural va fer néixer el Consorci de l’Estany i la protecció del Llac de Banyoles com espai natural, que s’integrés en el PEIN i en la llista Ramsar de Zones Humides d’Importància Internacional. Forma part també de la Xarxa Natura 2000 ( xarxa d’espais d’interès comunitari)
Això suposa un solapament de proteccions sobre l’espai del Jardi Històric, que si bé en principi no és perjudicial, té com a conseqüència que la vàlua cultural d’aquest queda desdibuixada sota la enorme rellevància i valor de l’espai natural al que pertany.

Passeig Darder a la vora del Llac

La realitat actual és que el tram de passeig protegit és un espai públic obert, sense cap diferenciació de l’entorn ni cap element que el distingeixi, i els elements d’interès cultural inclosos en la catalogació es limita a les pesqueres que no deixen de ser edificacions privades, allunyades del que és un jardí.

Pesquera Marimon 1874. Eugeni Lahuerta Alsina. Invarquit

En la meva opinió, la poca idoneïtat de la catalogació i en conseqüència la obligada gestió més pròxima a la conservació de l’edificació i a la vialitat urbanística que a la d’un jardí provoca un descrèdit a la pròpia catalogació que no ajuda gens a la posta en valor i reconeixement dels altres Jardins Històrics ni a la jardineria patrimonial de Catalunya.
Caldria una revisió més encertada de la classificació i més adient als valors del lloc que es vol protegir.

Per saber-ne més:
Banyoles cultura