D’aquí a pocs mesos commemorarem, o hauríem de fer-ho, el centenari de l’enjardinament de l’anomenada plaça d’Armes del Parc de la Ciutadella. Un enjardinament, fruit de l’esplèndid projecte de JCN Forestier, que malgrat l’abandó i la deixadesa en que es troba, encara reté les virtuts paisatgístiques i encerts jardiners inicials.
El Parc de la Ciutadella va ser el primer parc concebut com a parc públic de la ciutat, fruit d’un concurs municipal convocat el 1871 que va guanyar Josep Fontseré i Mestres. Com es sabut es va construir en els terrenys on s’ubicava la fortalesa de la Ciutadella que va ser enderrocada i els seus terrenys cedits a la ciutat precisament amb aquesta finalitat. L’opció de fer un jardí públic en el solar de l’antiga fortificació creada per reprimir la ciutat li va conferir un gran valor simbòlic i va significar una de les expressions tangibles més aparents del triomf de la revolució liberal de 1868 a Barcelona.
El conjunt de jardins i passeigs del recinte no es va poder finalitzar segons el projecte de Fontseré, doncs abans de fer-ho es va decidir aprofitar els terrenys i part del que estava realitzat per acollir l’Exposició Universal de 1888. De l’antic recinte emmurallat de la ciutadella militar es conserven actualment el palau del governador, ara convertit en Institut d’ensenyament secundàri, la capella que continua com a recinte de culte i l’arsenal, el magatzem on es guardaven els canons i tota mena de material de guerra, seu actual del Parlament de Catalunya.
Aquests tres edificis són els que envolten la plaça d’Armes i l’espai que es va oferir a Forestier per desenvolupar el projecte d’enjardinament.
Del conjunt del parc, sobresurten com elements paisatgístics importants, entre altres, l’ordenació formada per la gran cascada monumental i el llac i aquesta plaça coneguda popularment com plaça d’Armes de la Ciutadella però que porta per nom oficial el de plaça de Joan Fiveller. Aquest espai ocupa el centre del recinte davant del Parlament de Catalunya i es tracta sens dubte de la peça jardinera i paisatgística més valuosa i segurament d’un dels enjardinaments més elegants i nobles de la jardineria feta a Catalunya.
Projectada l’any 1916 per l’enginyer i paisatgista francès J.C.N. Forestier, és també una de les unitats paisatgístiques que menys transformacions a sofert i que es conserva amb més fidelitat al projecte original.
És sens dubte una de les perles del patrimoni jardiner de Catalunya.
Aquest espai va quedar configurat com una gran plaça buida tot just després de la celebració de l’Exposició Universal de 1888, quan es va suprimir l’estany central i enderrocar els darrers edificis militars. Aquesta gran esplanada abans de convertir-se en jardí va passar per diverses transformacions per acollir les més diverses activitats, com per exemple espai per demostracions gimnàstiques i desfilades. Les més estables, però, van estar relacionades amb l’esport, des de convertir-se durant la temporada 1901-1902 en camp de futbol, aquí va començar a entrenar i a jugar la Sociedad Española de Football, futur Reial Club Esportiu Espanyol, a acollir el que es considera l’esdeveniment esportiu internacional més antic d’Espanya, el Concurs Hípic i Exposició Equina organitzat per l’Institut Agrícola de Sant Isidre, el Real Club de Polo i el Círculo Eqüestre durant l’estiu de 1902.
1902. 1er Concurs Hípic i Exposició Equina a la Pl. d’Armes. Institut Agricola Sant Isidre
Pocs anys després, durant el 1904 es va construir un velòdrom de fusta, que va desaparèixer al cap d’un any per instal·lar-hi l’anomenat Hipòdrom de la Ciutadella.
L’hipòdrom de la Ciutadella, 1908. Diputació de Barcelona
El FCB també va jugar diversos partits en la plaça durant l’any 1909.
La desaparició de l’hipòdrom, el 1910 va donar pas a la instal·lació del Saturno Parque, un parc d’atraccions que es va convertir en el gran centre d’oci popular de la Barcelona de la dècada dels anys 1910 i meitat de la següent. A partir de 1916 l’atracció més important, la gran muntanya russa Los Urales es va reubicar sobre el llac del parc deixant l’espai de la Pl. d’Armes lliure. Aquest va ser el moment en que es van iniciar les plantacions del jardí dissenyat per Forestier.
Portada de la guia oficial del Saturno Park i la muntanya russa Los Urales a la pl. d’Armes de la Ciutadella, 1910. Lucien Roisin. Arxiu Històric fotogràfic de l’IEFC
En unes notes sobre art del Diari de Barcelona del mes de juliol de 1919 llegim que una de les premisses que Forestier i els seus auxiliars van tenir presents en el moment de dissenyar el futur jardí davant del llavors Museu d’Art i d’Arqueologia de Barcelona era la de no interferir en l’alçada dels edificis del segle XVIII acabats de rehabilitar i que es conservessin en el futur les adients proporcions entre jardí i edificis.
Projecte de JCN Fortestier per a la pl. d’Armes de la Ciutadella. Jardins: carnet de plans et de dessin. J.C.N. Forestier. Paris, ed. Émile-Paul, Frères, 1920
Sense perdre de vista el caràcter clàssic que es proposaven donar al jardí, aquest havia d’harmonitzar amb les construccions i si fos possible enaltir-les destacant el seu caràcter noble, per això es van configurar els parterres enfonsant-los per sota del nivell usual del sòl, amb la formació dels límits amb l’element més humil i domèstic de la construcció, amb senzills maons.
En la mateixa línia d’actuació i buscant els efectes artístics propis de les tècniques de jardineria també es van limitar les alçades dels arbres: uns, com en el cas dels tarongers escollint varietats nanes, de creixement moderat; en altres com els plàtans, mitjançant tècniques de poda encaminades a estendre el seu creixement en sentit horitzontal a partir d’una determinada alçada.
Amb aquests recursos estrictament jardiners es pretenia mantenir un joc de volums i alçades que perduressin en el temps.
Una altre dels mèrits de l’enjardinament original, que cal destacar per la novetat aportada al disseny de jardins del nostre país, va ser l’habilitat d’encabir en aquest espai creat segons les línies del més rigorós esperit del neoclassicisme grups de vegetació autòctona com farigoles, fonolls, espígols i romanís en els parterres, cosa que no s’havia vist mai en un jardí urbà.
Les agrupacions d’arbustives dels quatre angles del jardí estaven formades per baladres, mimoses, lilàs, murtres, troanes i evònims que creixien barrejats entre elles com si fossin espècies asalvatjades, afavorint la diversitat, -terme tant de moda actualment- i el contrast amb els parterres florits de rosers, clavells, campànules, pensaments i carolines que formaven la corona oval de parterres a l’entorn del mur, també oval de xiprers retallats. Els xiprers proporcionaven un fons obscur sobre el que contrastaven els colors dels parterres florits.
En aquesta imatge s’aprecia com la vegetació va generant diferents plans i com es va guanyant profunditat i alçada esglaonadament fins a la façana del Parlament. Un tractament paisatgístic senzill i efectista que denota un domini de l’art de la jardineria com pocs altres artistes han sabut desenvolupar al nostre país. La fotografia és de Josep Salvany i Blanch, 1923. BNC
El centre de la composició era i és encara, una majestuosa plaça ovalada amb un estany també ovalat definit amb maons arrodonits i envoltat per vegetació baixa retallada. Al centre de l’estany llueix l’escultura Desconsol de Josep Llimona. La plaça queda delimitada per uns bancs de marbre blanc encastats en els xipresos formant una altre corona ovalada. El contrast cromàtic entre el marbre i el verd fosc dels xiprers crea un efecte distingit i elegant.
Imatge publicada al llibre El problema de los espacios libres. Aj. de Barcelona, 1926
La creació d’aquest jardí a partir d’una figura geomètrica elegant, culta i sofisticada com és l’oval per adaptar-se després, amb la transició de parterres florits, a la forma rectangular que demanaven els edificis clàssics i els límits de l’espai va captivar l’esperit noucentista del moment. Les construccions del segle XVIII i la transformació de la plaça van ser els detonants perquè Rubió i Tudurí, deu anys després arrodonís el sector noucentista del Parc amb l’enderroc del Palau de la Indústria, un nou disseny del passeig militar i l’extensió de l’eix creat per Forestier vers el llac i el seu equivalent a l’altre banda. Refermaven aquest entorn noucentista les escultures que tancaven la composició, la Deessa de Josep Dunyach en un extrem i el monument als voluntaris catalans a la guerra del 14 de Josep Clarà a l’altre. Un espai, per cert, destruït irreflexivament el 2010 per una impetuosa i innecessària -com el temps està demostrant- ampliació del zoo.
En la part inferior d’aquesta imatge es pot veure la continuació de l’eix central de la plaça creat per N. Rubió i Tudurí, desaparegut el 2010. Institut Cartogràfic de Catalunya, 1961
La plaça avui: Malgrat la descurança crònica i general del parc i dels seus edificis, la plaça ha suportat miraculosament el pas d’aquests primers 1oo anys sense gaires transformacions. Ara podria ser un bon moment per iniciar la necessària restauració. Molts dels plàtans originals han entrat en processos de degradació irreversibles, si no s’actua amb decisió acabarem per perdre una petita joia. S’hauria de preveure la seva renovació i aprofitar el moment per recuperar l’esperit inicial amb la restauració dels parterres soterrats delimitats per maons, la vegetació original i en definitiva demostrar-nos a nosaltres mateixos que som capaços de conservar un Jardí Històric en les millors condicions.
Quin millor homenatge podem oferir als grans jardiners i arquitectes paisatgistes de la Barcelona de fa cent i més anys, que restaurar i respectar el caràcter vuitcentista, modernista i noucentista dels diferents racons del Parc de la Ciutadella?
Us convido a passejar, conèixer i estimar el parc més i millor. Serà la millor manera de protegir-lo i conservar-lo en la seva integritat.
jardins i patrimoni 
Molt interessant. Desconeixia la història d’aquest indret.