“Una ciutat hauria de curar dels seus jardins, monuments vius, amb més sol·licitud que no pas dels seus monuments de pedra, monuments morts”
Així comença aquest article sense signar que recuperem de la revista D’ací d’allà de 1932.
“Els jardins de la Granja Vella del Sr. Martí Codolar ofereixen solucions d’una bellesa que sobreviu els estils i les modes” Aquests jardins de propietat privada situats al districte d’Horta-Guinardó són una bona mostra del patrimoni jardiner de la ciutat.
No cal buscar paral·lelismes entre la Barcelona de l’article i l’actual. En aquests moments qualsevol oportunitat per recuperar un espai amb possibilitats s’aprofita per reverdir la ciutat. La recuperació dels interiors d’illa de l’Eixample en són una mostra.
Ara pràcticament no hi ha grans jardins privats a protegir, potser queda encara algun gran espai que en el seu dia va ser jardí i el decurs del temps ha desfigurat, però són escassos.
El repte de les ciutats afortunades que com Barcelona van tenir majestuosos jardins és retornar-los el seu esplendor vegetal i fer que recobrin la capacitat per despertar la nostra sensibilitat cultural i provocar noves emocions.
L’estímul, el desafiament actual és conservar jardins per gaudir-los per la seva bellesa, no per la seva capacitat per acollir els serveis de ciutat que no hi caben en un altre lloc.
“Massissos de boix, passadissos de verdor, boles vegetals, marbres blancs, aigües que ballen… en els jardins del Sr. J.M. Roviralta”
“Una ciutat hauria de curar dels seus jardins, monuments vius, amb més sol·licitud que no pas dels seus monuments de pedra, monuments morts.
Desgraciadament Barcelona no ha estat d’una extraordinària providència en aquesta matèria. Si encara conserva una garlanda de jardins graciosos és més l’obra de l’atzar o del bon gust privat, que no pas de la previsió pública. Encara l’hivern passat vàrem veure com al carrer de Muntaner sucumbia un bell jardí sobre el qual s’eleven ara un seguit de mesquines baluernes de ciment, perquè ni la desaparició d’un verger relativament extens enclavat enmig de la zona urbana te la virtut de suscitar la construcció d’un gran bloc d’aire modern… No. Els vells arbres i els frescos parterres moren per donar lloc a una trista florida de casetes de lloguer, en pedra artificial i romanços arquitectònics.
Tots tremolem per la sort que escaurà al massís vegetal del Turó Park i per la que pot escaure als jardins d’en Moragues i d’en Brusi, fronterers del nou carrer de Balmes. En altres zones, com la de les Tres Torres on fins ara prosperaven modestos jardins entorn de cases de dos, màxim tres pisos, veiem com s’aixequen edificis alts que no sols enlletgeixen irreparablement el conjunt, sinó que l’amenacen amb una mort ignominiosa.
“El brollador enmig del arbres vells i dels xiprers pensívols. Jardí de la Granja Vella”
Sentor! Tant que hom parla dels interessos col·lectius, tan sever com vol mostrar-se envers el propietari i tan poc que fan les corporacions públiques per salvaguardar aquestes reserves de verdor que, al mig de la ciutat, són veritables oasis, delectació dels ulls i consol de l’olfacte, garantia de salut i de repòs.
Costaria tant de fixar amb seny i energia les zones de ciutat-jardí? Fóra tant difícil de legislar en forma que un monument d’arbres, obra de segles, no fos esborrat en pocs dies de la superfície de la ciutat, llevant-li un bocí de bellesa que no podrà tenir mai més?
No és pas que siguem uns fanàtics del conservadorisme paisatgista. Sabem perfectament que la creixença d’una ciutat implica sempre i per tot una destrucció d’hortes i jardins. Quants n’ha calgut destruir per bastir la Barcelona que s’estén a l’esquerra de la Rambla o per crear l’Eixample? Però a les ciutat afortunades, veiem com la devastació que va inevitablement unida a la creixença sap fer certes giragonses per salvar vides vegetals que han estat després la joia i la delícia dels ciutadans.
“Un aspecte del magnífic jardí del senyor Josep Maria Roviralta a l’entorn de la seva torre a Pedralbes”
No demanem deturar la creixença de Barcelona; només que la determinació de les zones enjardinades es faci amb sentit comú i amb valentia.”
El jardí del Sr.Roviralta estava situat a l’Av. dels Til·lers a Pedralbes.
Els jardins de la Granja Vella o de Martí Codolar com també són coneguts, estan situats a l’Av. del Cardenal Vidal i Barraquer. Són de propietat privada, però es poden visitar.
Les imatges, de J. Sala són les originals aparegudes en l’article.
jardins i patrimoni 