Les fonts Wallace, entre el romanticisme i el màrqueting

Les transformacions en l’abastament d’aigua produïdes a Barcelona durant la meitat del segle XIX, una època d’espectacular expansió urbana, van comportar que proliferessin a l’espai públic les fonts per beure. En aquest context es van incorporar al patrimoni de la ciutat les fonts de tipus Wallace, unes peces esculturals de ferro colat característiques de París.

font-wallace-barcelona-metropolis-n-101-albert-armengol-2016

Font Wallace. Barcelona Metròpolis n 101. Albert Armengol, 2016

Barcelona és percentualment la ciutat amb més fonts per beure d’Europa, amb una densitat de poc més d’una font per cada mil habitants i un total aproximat de 1.650 unitats si només tenim en compta les que tenen la funció d’apaivagar la set del vianant. L’elevat nombre de fonts es deu principalment a les dificultats sorgides a finals del segle XIX i principis del XX per establir un sistema d’abastament d’aigua als habitatges unificat, eficient i econòmic.

La revolució de l’aigua

Durant la segona meitat del segle XIX es va iniciar un període de grans expectatives sobre el creixement de la ciutat i, en conseqüència, de la despesa d’aigua, fet que va propiciar transformacions relacionades amb l’abastament.
Empresaris i emprenedors relacionats amb el món de l’aigua participen d’un clima eufòric basant-se en la previsió del creixement en el nombre d’habitatges que comportarà el desenvolupament de l’Eixample. L’aigua serà necessària també per al reg i la neteja dels nous carrers, parcs i jardins i altres espais urbans, on també caldrà construir més fonts, i a tot això s’hi afegirà la creació de moderns serveis i equipaments municipals amb uns alts requeriments d’aigua, com mercats, escorxadors, servei de bombers, etc.

De la Companyia d’Aigües de Barcelona a l’SGAB

A partir de la dècada de 1870, a causa de la seva manifesta incapacitat financera i de la subordinació als poders estatals i als propietaris urbans, l’Ajuntament no va poder modificar les infraestructures de captació i distribució al ritme que la ciutat necessitava, i va deixar espai suficient perquè un gran nombre de societats engeguessin ambiciosos projectes per l’abastament d’aigua de la ciutat.
Fins aleshores les fonts de Barcelona sempre havien estat abastides per aigua de titularitat pública. L’aparició de nous operadors va posar fi a aquesta situació; però, malgrat tot, les fonts van continuar donant un servei gratuït als ciutadans gràcies als acords i convenis establerts entre l’Ajuntament i les diferents empreses concessionàries.
La Companyia d’Aigües de Barcelona (CAB) fundada el 1867 va ser l’embrió de la futura Sociedad General d’aigües de Barcelona (SGAB).  Als pocs anys de la seva fundació ja va ser capaç de proveir d’aigua la vila de Gràcia, la zona central de l’Eixample i Ciutat Vella. “Explotava una concessió d’aigües subterrànies a Argentona i Dosrius, i les feia arribar a Barcelona mitjançant un aqüeducte tancat fins a un dipòsit situat al Guinardó, tot oferint per primera vegada a Espanya modalitats de contractes de servei amb comptador”, una innovació que permetia pagar d’acord amb el consum.

20151125-font-wallace-pg-gracia-1-signada

Font Wallace del Pg. De Gràcia. Jordi Diaz, 2015

Cada nova societat que es creava volia aportar millores en el subministrament i colonitzar, amb la seva xarxa d’abastament, com més territori millor, però tant sols un parell de dècades després, l’eufòria va anar declinant i la demanda no va ser tan alta com s’esperava.  La competència entre societats es va fer ferotge. Això va facilitar la fusió d’un gran nombre de petites subministradores i va causar l’absorció o la fallida de moltes altres. La concentració empresarial va ser ràpida i total, fins a l’extrem que el 1896, el servei d’abastament de l’Eixample ja estava en mans de la Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB), la nova societat de capital francès sorgida de la liquidació de la CAB.

Duplicació de la xarxa d’abastament

A partir d’aquest moment es consolida una doble xarxa d’abastament. D’una banda, la de la SGAB –hi havia altres empreses, però d’àmbit urbà molt localitzat–, que porta l’aigua a través de l’aqüeducte de Dosrius fins al Guinardó, i a partir d’aquí la distribueix a mitja ciutat, i d’altra banda, la xarxa pública que, des de les mines de Collserola i Montcada, mitjançant l’anomenat aqüeducte Baix de Montcada, continua abastint un altre sector, bàsicament Ciutat Vella i la Barceloneta.
Aquesta xarxa municipal estava destinada, en principi, a satisfer serveis públics, com les fonts dels nous terrenys urbanitzats, el reg, els urinaris públics, la neteja, els mercats i el clavegueram, sempre que aquests serveis es trobessin a l’àrea d’influència de distribució de l’aqüeducte Baix de Montcada; fora d’aquests límits, l’Ajuntament es veia obligat a adquirir l’aigua a l’empresa privada.

1924-wallace-arc-del-triomf-bert-i-claret-anc-reduida-mes

Wallace de l’Arc del Triomf. Bert i Claret, 1924. ANC

Les fonts municipals no tenien aixeta, eren de raig continu, fruit d’un sistema d’abastament basat en la conducció per aigua per gravetat i amb una mancança quasi absoluta d’elements de control en la distribució: sense dipòsits adients i sense mecanismes de regulació de la pressió. La xarxa pública mantindrà durant molts anys aquestes deficiències i la situació de duplicitat va generar una rivalitat entre l’operador municipal i l’empresarial, però fictícia en bona mesura, ja que, de fet, la dependència de l’abastament privat era notable.
En aquest context de la doble xarxa i d’una certa competència entre l’SGAB i l’Ajuntament és quan apareixen als carrers de Barcelona les fonts Wallace.

 

Art de carrer: fonts i fanals

Les tres dècades finals del segle XIX van ser un període de molta activitat pel que fa a la instal·lació de noves fonts i enllumenat en els nous carrers que s’anaven urbanitzant a l’Eixample.

font-rambla-de-canaletes-1967-reduida-mesFont de Canaletas de la Rambla, 1967. Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic.

D’aquesta època són les fonts de ferro colat amb una columna coronada per una atzavara i les que va fer l’arquitecte municipal Pere Falqués (1850-1916) per a la plaça de Sant Pere i la rambla de Canaletes. Aquesta última, que amb els anys esdevindria la font emblemàtica de Barcelona, sintetitza dos elements bàsics dels serveis públics municipals, la distribució de l’aigua i l’enllumenat, representats per les quatre aixetes i els fanals que coronen la columna.
Els models de font instal·lats a Barcelona més coneguts i populars són fruit d’aquesta tendència i dels procediments iniciats amb la industrialització del segle XIX, que es basaven en el ferro i en la fabricació seriada i modular.

L’arribada de les Wallace a Barcelona: filantropia o màrqueting?

La font Wallace s’insereix també en aquest context d’ordenació dels serveis i de dotació de mobiliari a l’àmbit urbà. Es tracta d’un model fabricat per la prestigiosa foneria francesa de la Val d’Osne, al departament de l’Alt Marne, al nord-est de França.
La versió més estesa sobre el seu origen explica que el 1872 Sir Richard Wallace (1818-1890), filantrop milionari anglès, va encarregar a l’escultor francès Charles Auguste Lebourg (1829-1906) el disseny de diferents fonts per alleujar els problemes d’abastament i distribució d’aigua que patia la ciutat de París.
Sembla que, minvada de recursos, la capital francesa tenia molts problemes per garantir la distribució d’aigua i que als llocs on arribava es feia pagar a un preu inassumible per gran part de la població. Segons relata una crònica publicada el 1921 a la revista Hojas Selectas, “passejant un dia per París, i trobant-se assedegat, pensà Wallace en els desafortunats que no podien, com ell, satisfer necessitat tan urgent en algun establiment apropiat; i així naixeren les fonts d’aigua potable que porten el seu nom.” Wallace va donar una cinquantena de fonts a París i a la ciutat nord-irlandesa de Lisburn. Se’n van fer tres models diferents: el gran –el més comú i de més èxit–, un de petit i un per aplacar a la paret.

2374_image_1

Full del catàleg de la SOCIETÈ ANONIME DES HAUTS-FOURNEAUX & PONDERIES DU VAL-D’OSNE amb els 3 models de fonts Wallace que es van fabricar.

Commocionat pels efectes de la postguerra, Wallace va concebre també que el model més gran i elegant servís com a símbol de la germanor dels habitants del vell continent. Es va proposar “crear una cadena d’amistat entre els pobles, les anelles de la qual serien representades per aquestes fonts”, i amb aquest objectiu va encarregar centenars d’exemplars per regalar a les principals ciutats europees. El disseny va gaudir de força èxit, fet que va propiciar que amb els anys el fabricant les comercialitzés i distribuís a moltes altres ciutats i països del món. Segons aquesta mateixa versió, difosa per diversos autors, va ser Wallace directament qui en va regalar a Barcelona dotze unitats amb motiu de l’Exposició Universal de 1888.
La informació que presentem en aquest article fruit de la recerca que hem dut a terme en arxius i publicacions, suggereix que les fonts van arribar a Barcelona per iniciativa del grup inversor francès que el 1882 va fundar a París la Société Générale des Eaux de Barcelone, coneguda aquí com la Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB). La nova empresa gestora del subministrament, la successora de la CAB,  podria haver estat doncs, la promotora i introductora d’aquest model de font com a reclam publicitari i amb un interès purament comercial, amb total independència de les intencions originàries de Richard Wallace. Hi ha detalls que ho corroboren o que, com a mínim, posen en dubte la versió llegendària i romàntica més estesa.
Fins al moment no s’ha localitzat cap document ni es tenen notícies de cap acte protocol·lari de recepció de les fonts per part de l’Ajuntament, ni hi ha constància ni cap registre als llibres d’Actes Municipals des de 1884 fins a 1890 on es faci menció de les fonts. Tampoc no tenim constància que cap publicació ni diari recollís la notícia de la recepció ni la instal·lació d’aquestes dotze fonts suposadament regalades a la ciutat. Una situació estranya, ja que un fet així hauria estat un esdeveniment ciutadà de rellevància. Pensem que la ubicació de 12 unitats d’aquesta magnitud hauria representat un impacte urbà notable.
D’altra banda, també és estrany que Wallace, amb els seus bons desitjos de fraternitat entre els pobles i les nacions europees, no fes aquesta donació a la capital del país, Madrid, o com a mínim de manera compartida a les dues ciutats més importants d’Espanya.

20151125-font-wallace-pg-de-gracia-reduida-signada

Detall de la personalització de les fonts Wallace amb inscripció de propietat, escut i llegenda

Exemplars personalitzats

Cal afegir també que els originals que es conserven a Barcelona, a diferència dels d’altres ciutats com Donosti o El Ferrol, estan personalitzats amb l’escut local i una inscripció al·lusiva a l’empresa subministradora. Com ja hem explicat més amunt, durant els darrers anys del segle XIX es va consolidar una xarxa dual d’abastament, la de titularitat municipal i la privada. Aquesta darrera ja estava gairebé en exclusiva en mans de l’SGAB. Que poc delicat hauria resultat per part de Sir Wallace fer un regal a una ciutat i posar-hi el nom de l’empresa que en aquell moment feia la competència a l’Ajuntament en el subministrament d’aigua!
Per sota de l’escut i la inscripció, que apareixen repetits en dos laterals de la font, es veu un altre text que, tot i que ara pugui semblar banal, no ho era al seu moment: “Agua tomada directamente del contador”. Barcelona va arrossegar al llarg del segle diversos episodis de malalties infeccioses, alguns dels quals es van atribuir a la contaminació de l’aigua. La informació que es donava en aquestes fonts, situades en llocs estratègics, que l’aigua no provenia de dipòsits, sinó d’un comptador –cosa que oferia més garanties sanitàries–, es pot interpretar com una operació de màrqueting de l’SGAB.

dibujo-lesquella-de-la-torratxa-1892

Vinyeta de l’Esquella de la Torratxa. Setembre de 1892

Des del punt de vista dels tècnics i responsables polítics municipals i, fins i tot, de l’acceptació popular, també cal destacar que, a finals del segle XIX i principis del XX, el model Wallace era la gran novetat en fonts urbanes, la font de moda arribada de París, on la companyia tenia la seu. La capital francesa era aleshores la ciutat més important d’Europa i Barcelona s’hi emmirallava; durant molts anys tot allò que provenia de París tenia l’èxit assegurat entre nosaltres.
Sobre la data de la seva implantació no hem trobat cap dada concreta, però sí una vinyeta satírica de L’Esquella de la Torratxa del 30 de setembre de 1892 sobre la instal·lació recent d’una de les fonts a la Rambla. A més de quedar clara la intenció de criticar el subministrament privat d’aigua, el to d’aparent sorpresa del text que acompanya la vinyeta fa pensar que aquest exemplar podria ser el primer que es va veure als carrers de la ciutat. En qualsevol cas, és indubtable que almenys una font, aquesta, no va arribar per a l’Exposició Universal de 1888.

L’article sencer, sense extractar i amb les notes pertinents es pot consultar en versió digital al número 101 de la revista Barcelona Metropolis

Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Barcelona, Fonts, Paisatge urbà, Paris, Segles XIX-XX i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Les fonts Wallace, entre el romanticisme i el màrqueting

  1. rondaller ha dit:

    Un article molt interessant!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s