L’art de la jardineria, i concretament el disseny dels jardins dels segles XVII i XVIII, es va convertir en un model per a l’urbanisme de les futures ciutats.
Lluís XIV i Le Nôtre convertiren a partir de 1660, els jardins del palau de Versalles en un espectacle en el que es trobaven presents tots els principis de la perspectiva i la monumentalitat. El conjunt està organitzat a partir d’un eix d’uns 10 km que des de la façana del palau es dirigeix cap a l’oest. A partir de la façana del palau, de mig km d’amplada, es distribueixen els jardins i el gran parc amb diagonals, estanys, perspectives i il·lusions òptiques. A la banda exterior del Palau, s’obre la ciutat de Versalles ordenada segons els mateixos criteris que el jardí.
Versalles a ppis. del s XVIII.
Font: Thompson, I. Los jardines del Rei Sol. Ed. Belacqva, 2006
Per dissenyar el jardí, Le Notre va haver d’enginyar una estratègia que pogués acceptar els canvis i les noves exigències fruit del caràcter capritxós del rei. La va trobar a partir de la creació d’una base geomètrica expansiva i extensiva, assentada sobre un eix central i les seves tangents. Aquesta formula geomètrica podia, en principi estendre’s fins l’infinit, definint un marc que permetia incorporar qualsevol canvi, caprici o nova creació dintre dels espais –bosquets– que es generaven entre els vials –allées- En essència , la formulació d’aquesta quadrícula és el sistema que més tard utilitzaren els agrimensors i promotors urbanístics i immobiliaris quan van dissenyar els marcs urbanístics per a les noves ciutats del medi oest nord-americà, les capitals colonials britàniques com Lusaka, Nairobi o Nueva Delhi, i la mateixa ciutat de París.
De fet, l’Eixample de Barcelona també es pot explicar a partir d’aquesta ordenació en allées i bosquets generats per la trama ortogonal, on les diagonals trenquen la monotonia.
Plànol del centre de la ciutat de Nueva Delhi. Google Maps 2015.
Aquest sistema d’eixos, quadrícules, diagonals i glorietes desenvolupat per Le Nôtre a Versalles, juntament amb les avingudes arbrades, les estàtues monumentals, les fonts als encreuaments i la resta de parafernàlia grandiloqüent ha resultat també molt atractiu pels urbanistes de segles posteriors.
Pot ser l’exemple més directe de la influència de Versalles en el plano d’una ciutat el trobem a Washington.
El centre monumental de Washington.
Noranta anys després de la mort de Le Nôtre, i només dos anys abans de l’esclat de la Revolució Francesa, George Washington necessitava que algú l’ajudes a preparar un pla urbanístic per la ciutat que havia de ser la nova capital dels Estats Units. Havia escollit un emplaçament en el districte de Columbia, però no tenia clar com havia de ser la seva ordenació ni el seu disseny. Durant la Guerra de la Independència havia conegut a un enginyer francès anomenat Pierre Charles L’Enfant, el pare del qual havia estat pintor a la cort de Versalles. El major L’Enfant, es va oferir a Washington per treballar en el projecte. Per altre banda Thomas Jefferson, secretari d’estat del president Washington, que posteriorment es convertiria en el tercer president dels Estats Units, havia estat un temps a França com ambaixador dels Estat Units i va veure de bon grat poder treballar amb l’enginyer francès. Thomas Jefferson, també va adquirir certa fama com a paisatgista aficionat. Quan el 1791 L’Enfant presentà el primer plànol va batejar la ciutat com a “Washintonople”, emulant la Constantinopla de l’emperador Constantí, per destacar el nou món que s’estava creant a Amèrica, però el suggeriment no va ser acceptat. El plànol estava inspirat en el plànol de Le Nôtre per Versalles: feia ús de les geometries axials i incorporava amplies i llargues avingudes que connectaven els edificis i punts singulars proporcionant visuals monumentals.
Aquestes es convertien en el Nou Món de les allées i les pattes d’oie de Le Notre. El plànol va agradar a Washington i a Jefferson per igual, per què la capital dels Estat Units d’Amèrica no podia gaudir d’una traça clàssica de la mateixa dignitat que Roma o el mateix Versalles? El document continuà essent la base de la planificació urbana de Washington durant cent anys.
George Washington era maçó igual que l’enginyer Pier Charles L’Enfant, això ha despertat moltes interpretacions i teories sobre la simbologia maçònica del plànol de la ciutat. Hi ha molta literatura sobre les avingudes en diagonal, els diferents eixos i els vèrtex formats per la xarxa, on realment es situen monuments o edificis importants com el Lincoln Memorial, el Capitoli o la Casa Blanca.
Imatge aèria de la capital mirant cap a l’oest.
L’Enfant comprenia la manera de com la geometria era capaç de representar el poder que d’una manera radiada sorgeix del poder central.
El que resulta irònic és que el plànol per a la capital d’un nou estat que neix amb voluntat democràtica i que després s’ha convertit en la principal nació del Món Lliure , es basés en el jardí dissenyat per al Rei Sol, el monarca que encarna la principal figura històrica de l’absolutisme.
jardins i patrimoni 
Fantàstic Jordi!