El repte de combinar passat i present: els jardins entre la memòria i els usos contemporanis

La Carta de Florència, o Carta dels Jardins Històrics com també se la coneix es va escriure per complementar la Carta de Venècia per a la Conservació i Restauració de Monuments i Llocs (1964). La Carta de Florència (1982) està reconeguda com un dels primers documents internacionals que posa en relleu l’especificitat del jardí com un element del patrimoni. A l’estat espanyol, la legislació republicana sobre patrimoni ja va reconèixer el jardí com una tipologia de bens a conservar pel seu interès històric i artístic. El decret de 13 de març de 1934 va ser possiblement la primera de les legislacions europees en reconèixer-los, de fet, el decret va ser la concreció legal d’una activitat i interès sobre els jardins històrics que s’havia iniciat en anys anteriors .

La primera iniciativa presa a Espanya sobre els jardins històrics va ser la de becar l’any 1919, al pintor i jardiner Xavier de Winthuysen (1874-1956)  per investigar i iniciar un catàleg de jardins remarcables pel seu valor històric i artístic. La primera part del seu treball es va publicar el 1930. Poc després, a l’empara de la Ley del Tesoro Artístico Nacional de 1933, la Direcció General de Belles Arts de l’Estat li va encarregar la creació i la direcció del Patronato de Jardines Artísticos y Parajes Pintorescos de España.

escanear0016Jardines clàsicos de España, 1930. Primera part del treball de catalogació de jardins dut a terme per Xavier de Winthuysen

L’estat espanyol va ser segurament, amb aquests accions, el primer estat europeu que va legislar específicament sobre els jardins històrics, demostrant una sensibilitat i reconeixement que encara trigaria a despertar-se en altres territoris d’Europa. Lamentablement el menyspreu per la cultura i l’autoritarisme del règim franquista durant tants anys va anul•lar qualsevol avenç o pervivència d’aquesta predisposició vers el patrimoni jardiner, entre moltes altres traves al progrés cultural, social i econòmic del país.

La vegetació és el component principal del jardí històric -i per tant un element viu, que canvia, creix i renova la seva imatge indefinidament- com a monument i lloc de memòria requereix normes especials per al seu manteniment, conservació, restauració, i la seva interpretació. Aquestes pràctiques han de tenir en compte tant els valors culturals com històrics, però també els condicionants de l’entorn físic i administratiu d’on es troben emplaçats.

Palau Falguera.1Parc del Palau Falguera. Sant Feliu de Llobregat. Jordi Diaz, 2005. Rossend Flaquer, 1925 (AFCEC)

Els jardins, son l’expressió del context paisatgístic i cultural en què van ser dissenyats i reflex dels diferents usos i canvis que han sofert al llarg dels anys. En aquestes transformacions complexes entren en joc factors que van sovint més enllà dels límits administratius propis de la seva conservació i manteniment. Els jardins històrics amb llarga tradició d’ús públic ubicats en l’entramat de les ciutats solen tenir uns condicionants d’ús fixats per la tradició que no es poden ignorar, però tampoc sobrevalorar. És necessari que s’emprenguin accions de reconeixement i descoberta dels valors d’aquest jardins amb la participació de la comunitat. El reconeixement d’aquests jardins històrics més “sensibles”, com el de qualsevol altre bé patrimonial, no es pot realitzar exclusivament des de l’acadèmia o del món tècnic. Els reptes de la restauració i/o recuperació dels valors artístics de jardins històrics, particularment aquells que s’han convertit en jardins públics, estan ara cada vegada més lligats a l’entorn social i ambiental del lloc. Amb el temps, i arran de l’evolució de les representacions socials de la natura i la voluntat de incloure pràctiques de renaturalització a les ciutats, els contextos en què s’han interpretat els jardins del passat i les expectatives dels usuaris han canviat. Cal iniciar reflexions i debats que situïn els jardins històrics en un punt on ni els usos comunitaris, ni els valors artístics es vegin perjudicats.

20150630 Jardins Terramar.Signada3 imatges de diferents èpoques dels Jardins Terramar de Sitges. Francesc Blasi, 1923 (AFCEC), Jordi Diaz, 2014, L Roisin, s/datar

Conciliació de la història i la contemporaneïtat

Com mantenir la identitat d’un lloc que reflecteixi una època i una visió passada, o tan sols no actualitzada, de la naturalesa mentre continua la seva història? Com adaptar-se a les transformacions històriques del jardí i compatibilitzar les necessitats i els interessos contemporanis? És suficient un projecte de restauració o rehabilitació per abordar aquestes qüestions? No caldria un projecte global que incorporés restauració, programa de conservació futura i estratègies d’usos i divulgació/interpretació dels seus valors?

Com fer reviure la història d’un jardí del que ens queden poques traces? És legítim reviure ara el que el temps i l’abandó dels nostres predecessors han esborrat? És lícit intentar recobrar l’esperit d’un lloc -el genius loci- amb una creació d’estètica contemporània reinventant l’imaginari dels dissenyadors del passat?

Cal portar un jardí de tornada a un moment determinat de la seva història, o cal tractar d’articular la transformació en la línia d’un monument viu? Com restaurar/recuperar un jardí de manera que reflecteixi els desenvolupaments i les incorporacions successives?

Com donar coherència i arrelament a un jardí històric -quan va ser un dels elements més importants del territori- mentre que l’entorn ha estat modificat per plans de reconversió i canvis d’usos amb fortes transformacions urbanes?

Aquestes són preguntes que els gestors/conservadors de la ciutat i els equips especialitzats que es concentren en la rehabilitació i activació dels jardins històrics han d’afrontar. Al final de la investigació sobre el lloc, la seva història i la valoració dels coneixements tècnics de la seva època de creació, s’ha d’adoptar un posicionament, una línia d’actuació que justifiqui les decisions preses.

Aquest és el repte que també haurien d’afrontar les ciutats amb molts dels seus espais enjardinats i jardins antics, abans d’elaborar processos de transformació urbana, inclús en els espais urbanitzats de poc més de 50 anys d’antiguitat. La perspectiva històrica ens ajudarà a seleccionar alguns d’aquests com els jardins històrics del futur.

Si ara no deixem testimonis de la jardineria pública de la generació anterior, perdrem una part de la identitat històrica de les nostres ciutats.

Aquesta reflexió està, en part, inspirada en l’editorial del dossier 635 de la revista de la Societat Nacional d’Horticultura de França.
Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Jardins, Paisatge urbà, Publicacions, Restauració i conservació de jardins i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s