Jean-Jacques Rousseau, 300 anys de jardins paisatgistes

Aquest any es commemoren els 300 anys del naixement del filòsof Jean-Jacques Rousseau (1712-1779), pare de la idea de llibertat individual, la democràcia actual i la pedagogia moderna.


Per què en aquest bloc? perquè també va ser un dels personatges més influents en l’evolució del gust i del pensament que va aparèixer a principis del segle XVIII aportant una nova visió del món natural. A partir d’aquest moment la natura es va veure amb uns altres ulls i això va afectar de manera definitiva l’art del jardí. Aquest va ser l’origen del jardí paisatgista com a definició d’un estil, d’una manera de fer jardineria, i un plantejament ideològic que encara determina el nostre comportament davant les intervencions en la natura i el paisatge. La visió que actualment mantenim dels nostres paisatges i el naixement i evolució del pensament relacionat amb les idees ecologistes i conservacionistes es van forjar en gran mesura en els seus escrits filosòfics i novel·les.

Jean -Jacques Rousseau
Nascut a la Ginebra calvinista de començaments del segle XVIII, es va definir des de jove com a “ciutadà”, partidari del combat per la igualtat i la llibertat, en contra de les tiràniques monarquies de l’època. Tradicionalment, s’ha considerat Rousseau un dels grans propulsors de la Revolució Francesa.
Orfe de mare des de poc després del seu naixement, va iniciar la seva educació llegint tots els llibres que havien pertangut a la seva mare. Rousseau va tenir dues passions: la botànica i la música, com si reproduís el diàleg permanent entre natura i cultura que va fonamentar el seu pensament.

El Jardí paisatgista
Respecte el jardí, Rousseau va ser un dels inspiradors filosòfics del jardí paisatgista. Va ser un dels personatges que més va influir des del món de les idees i la filosofia a configurar l’essència i legitimar el moviment del jardí paisatgista.
Les seves idees són el motor que va permetre superar i transformar el jardí clàssic: partidari de les “facultats” de la pròpia natura, propugna el <<retorn a la natura>> situant en el centre de la vida de l’home el sentiment i no l’ intel·lecte. Aposta per l’autonomia i la independència de cada paisatge. En lloc d’obligar-lo a transformar-se en un espai prefigurat, Rousseau prefereix conferir-li les eines per aprofundir en la seva diferència “pròpia” i “natural”. Portat al món de la pedagogia deia del seus alumnes que “L’ofici que vull ensenyar-los és el de viure. Quan el deixi anar de la mà, no serà ni magistrat, ni soldat, ni capellà. Serà, en primer lloc, un home”.
El jardí serà en primer lloc, paisatge…, natura…

Quatre són les grans influencies del jardí paisatgista, i en aquest mateix ordre d’importància:

  • L’esgotament del model i la pròpia evolució interna del classicisme
  • La radical evolució del món de les idees i del pensament filosòfic
  • La influència del pintors paisatgistes amb la creació d’escenes i visions susceptibles de ser reproduïts en el jardí
  • Les influències externes vingudes del coneixement dels jardins xinesos descrits per viatgers i missioners que s’ajustaven a les noves aspiracions del moment amb escenes rústiques i pintoresques.

“El pensament de la Il·lustració, amb la seva tendència panteista, arriba a una nova concepció del món sensible i estableix una nova relació entre l’home i la natura. La natura es considera una creació perfecta de la divinitat, i l’actitud de l’home arriba a ser conscientment passiva. L’home i la natura a partir d’ara deixen de ser elements contraposats i es fusionen en una mateixa unitat espiritual. El Creador es veu com l’artista sobirà de la natura i tot el que és natural es considera perfecte i bell”.(Fariello, 2000)
La puresa del medi natural porta també a una valoració ètica i estètica del paisatge, car la natura es veu com una cosa artísticament complerta, que difumina la distinció entre bellesa natural i artística, arribant a identificar-se. D’aquesta manera desapareix també la “diferència entre jardí i paisatge, considerats fins aquell moment l’antítesi entre allò formalitzat i el no formalitzat”. (Fariello, 2000)
Així queda condemnat el jardí clàssic, la seva simetria i la rigidesa de les seves formes en tant que  aquest implica el control i domini total de la natura.

A més a més de l’influencia com a filòsof era també, com ara diríem, generador d’opinió, Rousseau va influir sobre els jardiners coetanis i la creació directa de molts jardins contemporanis. La seva afició a la botànica el feia pròxim al món de la jardineria i era personatge influent i crític amb les manifestacions jardineres del passat. Deia de Versalles que era un “monument a la vanitat”. Simultaniejava en els seus escrits les metàfores i les comparacions entre la jardineria i l’educació. Per exemple, Adrian Von Buttlar recull en el seu llibre Jardines del clasicismo y el romanticismo, que J.J. Rousseau converteix, en la seva obra literària, la poda en metàfora de la falsa educació i compara mestres i jardiners en la seva feina de guiatge en l’educació (creixement com a persona) i la naturalesa (l’evolució del “paisatge natural” de la natura).

Autor:Andy Malengier

La seva tomba instal·lada en una illa del jardí d’ Ermenonville es va convertir en lloc de peregrinació fins el seu trasllat al Panteó de Paris el 1794.
Ermenonville, és en sentit cronològic, el primer gran jardí paisatgista francès. Creat pel marques de Girardin entre 1766 i 1776, es tracta d’un gran territori amb gran varietat de paisatges, prats, arbredes, zones sorrenques i molta aigua transformat segons el pensament de Rousseau. Girardin per crear el parc es va limitar a harmonitzar i donar unitat amb to pintoresc els diferents escenaris preexistents. L’element unitari principal i dominant del parc és l’aigua.
En l’estany principal, situat davant del palau, és on troba la illa amb la tomba de Rousseau que va viure en el parc les seves darreres setmanes abans de  morir el 1778. Organitzada pel pintor Hubert Robert amb 16 pollancres disposats al voltant de la tomba, va ser una de les poques sepultures autèntiques dels jardins paisatgistes. Actualment existeix un monument funerari en el seu lloc. Aquesta illa va constituir un motiu clàssic del jardí romàntic, imitat i reproduït posteriorment en molts altres jardins de l’època i també fora de França.

Dades obtingudes de:
–          Vicente,  A.Rousseau, l’agitador permanent.Ara. Cat.  Actualitzada el 30/06/2012. http://www.ara.cat/premium/cultura/Rousseau-lagitador-permanent_0_728327261.html
–          Von Buttlar, A. Jardines del clasicismo y el romanticismo. Madrid: Nerea, 1993
–          Fariello, F. La arquitectura de los jardines. Madrid: Libreria Mairea i Celeste Ediciones S.A. 2000
Per saber-ne més sobre Rousseau i sobre la celebració del tricentenari:
http://www.swissinfo.ch/spa/cultura/Rousseau,_mas_que_nunca,_escritor_del_mundo_.html?cid=32984448
http://www.rousseau300.ch/
http://www.rousseau-chronologie.com/
http://www.ville-ge.ch/culture/rousseau/
Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en Jardiners, Jardins paisatgistes, Publicacions, Segle XVIII i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Jean-Jacques Rousseau, 300 anys de jardins paisatgistes

  1. framiquel ha dit:

    Ves per on… encara seré Rousseunià en la meva manera de guiar les podes… ;o)
    Gràcies. No estava al cas d’aquest aniversari
    Salut!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s